Canvi d'estratègia
És cert que la solució de dos estats donaria a Israel la pau, seguretat i estabilitat que busca, però li trauria capacitat de guanyar territoris i control a la zona
La petició formal de Palestina d'entrar a l'ONU suposa un canvi d'estratègia després de vint anys de converses de pau amb Israel sense resultats tangibles malgrat el suport directe dels EUA. La petició hauria de ser aprovada pel Consell de Seguretat, on els EUA, amb capacitat de veto, ja han anunciat que no hi votaran a favor. El camí alternatiu és demanar l'ingrés a l'Assemblea General. Es necessiten 2/3 dels vots i malgrat que ja 120 estats han reconegut Palestina, és improbable que s'aconsegueixi. Això portaria, amb una majoria simple, que Palestina esdevingués un estat no de ple dret sinó associat, com ho són Kosovo o Taiwan.
La iniciativa recolza en dos desenvolupaments polítics palestins iniciats fa temps. Un és el pla del primer ministre, Salam Fayyad, per dotar Palestina dels instruments i estructura política d'un estat: poder judicial independent, control previsible d'ingressos i despeses, transparència del govern i dels seus òrgans, etcètera. La segona és la reconciliació amb Hamas que permet a l'Autoritat Palestina presentar-se com el representant polític real de tot el poble palestí.
Les reacciones israelianes a les iniciatives han estat displicents, però simptomàticament el ministre d'Afers Exteriors, Ehud Barak, ha manifestat que si la iniciativa tingués èxit seria com un tsunami polític a la regió, la displicència és incompatible amb la significació... Els EUA, que van defensar en el discurs de 2009 del president Obama les fronteres de Palestina del 1967, no estan segurs de la rellevància que Palestina tindria si esdevingués membre de les Nacions Unides i l'efecte que això suposaria per a les converses de pau.
Palestina té genèricament les quatre condicions necessàries per ser considerat un estat, té població, té territori, té govern i té diplomàcia i mitjans per relacionar-se amb altres estats en termes d'igualtat, per tant no és fàcil trobar raons fonamentades per oposar-se a la iniciativa quan anys de negociacions directes amb Israel han donat un fruit ben magre. Hi ha ara més assentaments de colons israelians que fa vint anys, la comunicació entre Israel i Palestina s'ha dificultat, fins i tot s'ha construït per Israel un mur per evitar-ho i la pobresa i marginació de les poblacions de Gaza i Cisjordània creix malgrat els ajuts internacionals. Israel afirma que el camí per arribar a la solució de dos estats, Israel i Palestina, són únicament les converses directes i bilaterals. És aquesta una afirmació que s'adiu poc amb la realitat dels resultats obtinguts, l'acció política dels estats, especialment pel que fa a Israel, i la voluntat de les poblacions. És cert que mentre Hamas ha declarat com a objectiu innegociable la desaparició d'Israel i ha practicat una política d'assetjament i terrorisme, poc efectiva militarment però sí políticament, s'ha creat una situació de manca de pau i de convivència que ha fet difícil avançar.
La integració de Hamas a l'Autoritat Palestina malgrat que el poder negociador i el control de l'Estat quedi en mans de l'OAP, Organització per l'Alliberament de Palestina, en què aquesta no participa i en què Mahmud Abbas i la cúpula dirigent d'Al Fatah mantenen el control, té l'avantatge que condiciona la seva acció política independent i anul·la la capacitat de dur a terme qualsevol acció terrorista significativa. És doncs un enfortiment del poder negociador de Palestina sense necessàriament afeblir i modificar les condicions que Israel i els EUA proclamen com a necessàries per mantenir negociacions bilaterals de pau. Això serà així mentre Hamàs entengui i accepti com es juga la partida política amb Israel i visualitzi que es poden obtenir resultats.
La població palestina ha tingut reaccions similars a les de la resta de països àrabs en aquests darrers mesos. Està, com a Tunísia o Egipte, més a prop dels principis i els ideals que de propostes polítiques concretes tals com la creació d'un estat palestí. Volen, com la resta de les poblacions àrabs, més llibertat i més drets, volen un nou consens a Palestina i redefinir les seves prioritats.
L'Autoritat Palestina sap que el temps s'acaba i que si no s'aconsegueixen resultats tangibles el seu lideratge està en qüestió. Ha estat aquest un ingredient no menor per a la petició palestina d'entrada a l'ONU, i certament posa pressió en els negociadors per arribar a una certa solució del conflicte.
Sembla doncs que més que boicotejar les converses de pau, la iniciativa palestina les reforça, perquè posa les dues parts al mateix nivell i els dóna igual rellevància. Els EUA s'enfronten a la dislèxia d'acceptar les converses de pau com a columna troncal per a la resolució del conflicte i oposar-se a l'entrada de Palestina a l'ONU, quan això alinea la política palestina cap a la negociació.
Cal fer-se la pregunta de si l'oposició d'Israel es deu al convenciment que aquesta nova ruta suposa un enfortiment i major coherència i solidesa per a Palestina o a la sincera convicció que per aquest camí la pau s'allunya. És cert que la solució de dos estats donaria a Israel la pau, seguretat i estabilitat que busca, però per aquesta mateixa raó li trauria capacitat de guanyar territoris i control a la zona, cosa que ha succeït de manera permanent i creixent en els últims anys. Hi ha una certa esquizofrènia en què la força i l'estabilitat de Palestina pot portar la pau estable amb Israel i que alternativament la lluita interna entre faccions rivals a Palestina i el no abandonament del terrorisme permet a Israel millorar la seva posició negociadora com ha tradicionalment succeït.
El fracàs de la petició palestina per entrar a l'ONU té risc perquè pot radicalitzar la seva posició i portar-la a posicions extremes tals com defensar el moviment BDS, Boicot, Desinversions i Sancions, que defensa la necessitat d'actuar contra les empreses que estan implantades a Israel i Palestina, posició a què fins ara Palestina s'ha oposat perquè va directament contra el plantejament de la creació d'un estat a Palestina: ningú no pot simultàniament demanar un estat propi i atacar aquells que en formen o en poden formar part.
Hi ha doncs pocs dubtes que la iniciativa és intel·ligent malgrat el risc que el congrés dels EUA dominat pels republicans pugui tallar les ajudes a Palestina, essencials per a la subsistència de l'Autoritat Palestina, i que tindrà efectes positius en una negociació d'extrema dificultat. Com diu Kissinger, “els dirigents confosos tendeixen a substituir la direcció dels afers polítics per simples maniobres de relacions públiques”. Perquè aquesta definició no és en absolut aplicable en aquest cas, és probable que la inversa sigui certa, és a dir, que finalment l'Autoritat Palestina hagi descobert el camí de la coherència, la concòrdia i la unitat en lloc del tacticisme, la discòrdia i la confrontació interna. Si això es confirma hi haurà un gir a les negociacions entre Palestina i Israel, encara que els fracassos han estat tants durant tant de temps que ser optimista és objectivament difícil.
