ca montes
Guardiola i els altres
Crec que els esports serveixen per posar de relleu tota mena de causes justes
M'agraden els esports. Però m'agraden més quan hi juguen homes i dones que valen la pena per allò que són, gent que no s'amaga darrere una pilota, ni d'un contracte publicitari. És el cas de Pep Guardiola, que rep avui l'homenatge del Parlament.
Per això que he dit, a més del Pep, admire el gran Sócrates, ai!, que féu del Corinthians un equip que jugava contra la dictadura brasilera amb el millor futbol que es podia veure mentre organitzava els jugadors en assemblees democràtiques, i Martina Navratilova, que, després de fugir de la Txèquia sotmesa als russos, emprengué la defensa de la llibertat sexual de les dones. O Steve Nash, que va ensenyar una samarreta contra la guerra de l'Iraq en l'All-Star de l'NBA, i Tommie Smith i John Carlos, medallistes dels Jocs de Mèxic que tots recordem per aquells punys negres alçats sobre el podi dels vencedors, en representació del seu poble humiliat pel racisme i la rancúnia.
Perquè crec que el futbol és més que un negoci m'agrada Lucarelli, el davanter comunista italià que es va negar a abandonar el Liorna, malgrat les ofertes milionàries, rebaixant-se ell mateix el sou, decidit a no deixar de costat els seus amics i el seu club. I Caszely, aquell xilè menut que va jugar al Llevant i a l'Espanyol i que durant anys va ser un símbol permanent de l'oposició a Pinochet.
Crec que els esports serveixen per posar de relleu tota mena de causes justes i per ajudar a obrir els ulls. Com ho van fer els atletes irlandesos que van desertar de la delegació britànica quan aquesta ja desfilava a l'estadi olímpic de Londres el 1908. Com ho va fer Muhammad Alí, el més gran!, condemnat a tres anys de presó per haver-se negat a enrolar-se a l'exèrcit. Com ho va fer Sam Ramsamy, el gran atleta que va fugir de la Sud-àfrica de l'apartheid per organitzar el boicot internacional al seu propi país.
I per tot això, malgrat que l'homenatge d'avui se l'ha guanyat tot sol l'entrenador del Barça, vull pensar que ho és també a una manera d'entendre l'esport. En definitiva, la vida.
