Uruguai-Catalunya
Els uruguaians-catalans són una categoria amb fortes arrels a totes dues ribes
El primer uruguaià que vaig conèixer va ser Omar Abreu, pastor d'una petita església sense patrimoni ni jerarquia, que només admetia la denominació de “cristiana”. Era un home d'una gran bondat, vivia de casa en casa i feia tota mena de feines: composar cadires, pintar les parets de casa amb el meu pare... Jo vaig acabar fent el meu camí, bé que aquesta no deixaria de ser una de les capes més singulars de la meva intransferible “ceba identitària” (que diria Václav Havel). I la meva percepció transcendent restaria definitivament vinculada al dolç accent de la riba atlàntica del Con Sud i a l'olor de les infusions de mate.
Aviat coneixeria altres uruguaians, no gens religiosos, encara que força creients en alguns dels ideals terrenals més nobles: particularment, Reinaldo Gargano y José Díaz, exiliats a Barcelona. Van tenir un paper important en favor de la unitat socialista a Catalunya. Van ser companys savis, esforçats i estimats, fins que van tornar al seu país l'any 1984. Els vam acomiadar emocionadament i de seguida en tindríem notícies: Gargano seria elegit secretari general del Partit Socialista de l'Uruguai, i José Díaz, vicepresident del Parlament. El 2004, amb Tabaré Vázquez a la presidència, Gargano seria ministre d'Afers Estrangers, i Díaz seria ministre d'Interior. Havien deixat entre nosaltres fills, familiars i amics. Tornen sempre que poden: són uns il·lustres uruguaians-catalans, amb fortes arrels en totes dues ribes.
Uruguaians-catalans: una categoria, aquesta, que no és novetat i que explica, per exemple, que Montevideo alcés un monument al president Lluís Companys, després que aquest fos afusellat l'any 1940. Alguna corda íntima havia vibrat al cor de l'Uruguai. Era la corda que venia tensada sobretot per dos noms, amb una enorme repercussió sobre l'Uruguai i sobre Catalunya: Joaquim Torres Garcia i Margarida Xirgu.
Torres Garcia (Montevideo, 1874-1949), fill d'uruguaiana i de català, va venir a Catalunya amb disset anys, va estudiar a la Llotja, va treballar amb Gaudí i va resultar far i guia del Noucentisme plàstic. L'any 1917, escrivia el seu primer llibre: Notes sobre art. Després de viatjar a Nova York i París, el 1934 tornarà a Montevideo, on crearà el famós Taller Torres García, des del qual desenvoluparà el constructivisme i cristal·litzarà com un dels gran artistes plàstics contemporanis.
Margarida Xirgu (Molins de Rei, 1888-Montevideo, 1969) va triomfar en l'escena catalana durant el primer terç de segle. També a l'escena hispanoparlant, on va tenir una estreta relació amb Federico García Lorca, del qual va estrenar gairebé tota l'obra teatral. Es va exiliar al Con Sud i va fundar l'Escola d'Art Dramàtic de Montevideo l'any 1949, i la va dirigir fins al 1957. L'escola, que ara duu el seu nom, ha estat l'origen d'una constel·lació d'actors i actrius de primera fila.
Podríem anar més enllà: José Batlle, besnét de catalans de Sitges, va ser el principal artífex d'aquell Uruguai que s'anomenava la Suïssa d'Amèrica. Un país certament excepcional. S'hi va establir l'educació gratuïta, obligatòria i laica el 1877, i el sufragi femení i el dret de divorci el 1917...
Avui, la intel·ligent i victoriosa arquitectura del Frente Amplio és referència obligada per a l'esquerra catalana de cara al 2014: adscripcions diverses, però amb la suma d'un ampli espectre polític, lligat a un vast moviment social i cultural, amb unes eleccions primàries comunes per determinar el candidat conjunt a la presidència. L'antítesi de la coalició freda i per dalt del tripartit. Cal mirar a l'Uruguai.
