Les patates d'una pagesa

Fa uns dies, en un petit mercat en una plaça major, una pagesa tenia dues menes de patates a la seva parada. Li vaig preguntar quines eren les millors per fregir i em va indicar la mena que havia d'agafar assegurant-me que, encara que fossin grosses, les patates eren bones. Aleshores la pagesa em va explicar que alguns compradors li havien dit que les patates eren massa grosses, però en alguna altra ocasió que eren massa petites. Hi va afegir que això passa perquè la gent s'està acostumant a la mida reglada de les patates (i altres productes del camp) que troba als supermercats. I, evidentment, va lamentar que els grans productors llencin als camps les patates que no fan la mida: quin desastre que es podreixin sense que ningú les reculli i les aprofiti. I pensar que hi ha gent que no té res per menjar. Ella sempre havia procurat no desaprofitar res. Mentre escoltava la pagesa vaig sentir joiosament que encara estic en el món, que no he perdut la realitat de vista. Allò de què em parlava la dona connectava plenament amb allò que fa temps m'ocupa: una cineasta de nom Agnès Varda, que fa dotze anys va realitzar un documental, Les glaneurs et la glaneuse/Els espigoladors i l'espigoladora, sobre aquells que, sigui per necessitat, ètica o un antic capteniment, recullen allò que d'altres llencen, desaprofiten, rebutgen o abandonen. Va ser per aquesta pel·lícula que vaig saber que les patates de menys de quatre centímetres i més de set centímetres s'aboquen de nou als camps perquè no tenen la mida comerciable. Des d'aleshores cultivo un amor per les patates petites i grosses. També m'agraden si són boterudes, però sobretot si tenen forma de cor. Aquestes, de tant que les estimo, no les puc menjar. Això també li dec a la cineasta espigoladora, que, durant el rodatge de la pel·lícula, va trobar-ne atzarosament i va filmar com el temps hi passava. Observant com les patates en forma de cor es grillen i es podreixen, vaig comprenent i acceptant el destí de la meva pell i de tot el meu cos.