Una tràgica grega

Es va morir Michael Cacoyannis (nom que sembla anglofilitzar una mica l'original, Mihalis Kakogiannis, d'aquest director d'origen grec que va néixer a Xipre quan l'illa formava part de l'Imperi Britànic) però vaig voler pensar en una dona viva, Irene Papas, i en vull escriure per no fer-ho només quan, en el cas que jo continuï vivint, arribi el moment de la necrològica o l'article recordatori. Evidentment, a propòsit de Cacoyannis, si continuo pensant en Irene Papas és perquè, amb una sensualitat palpable, va encarnar a Zorba, el grec la vídua que, desafiant la rigidesa moral dels cretencs, desitja viure la passió amorosa amb un anglès una mica encarcarat que contrasta amb el vitalisme d'un Anthony Quinn que per sempre més ballarà el sirtaki de Theodorakis. Zorba, el grec no va ser l'única col·laboració entre el director traspassat i l'actriu amb l'entrecella més fascinant. N'hi va haver moltes més a l'entorn de les tragèdies d'Eurípides. Cacoyannis va dirigir-la en muntatges d'Electra, Les troianes o Medea que van representar-se llargament en molts escenaris europeus. D'això fa molts d'anys i no n'he vist res, però m'ha arribat que, lluny de l'emfasització i la grandiloqüència, l'actriu va afrontar les dissortades heroïnes d'Eurípides amb un realisme esfereïdor que transportava l'esperit de la tragèdia grega a la contemporaneïtat. Com a testimoni en resten les adaptacions cinematogràfiques que Cacoyannis va fer d'Electra, Ifígenia i Les troianes, on Irene Papas és una Helena que fa entendre per què van embogir Paris i Melenau. Amb el pas del temps, això vol dir en fer-se gran, va representar un altre personatge de Les troianes: Hecuba, portaveu del dolor de les dones davant la guerra. Vaig veure Irene Papas fa tretze anys a Peralada en un estrany espectacle anomenat Apocalipsi, veu de dona. De fet, només en recordo la presència escènica de l'actriu i la seva veu, tan plena de vida com agònica, encarnant la de la Dona com a portadora del dolor de la humanitat.