els fils d'ariadna
Un dret
¿Algú que treballa catorze hores diàries i en condicions deplorables, pot aspirar a la ‘realització' personal i social?
En aquests moments s'està parlant molt d'estralls associats a la crisi econòmica: estralls financers, d'atur, de retallada en els serveis socials... Es tracta, és clar, de punts de referència importants i inevitables. Però també es troba a faltar que no s'abordi una qüestió vital per a tota ciutadania que desitgi ser aproximativament lliure, realitzada i feliç: debatre sobre el marge de temps de què ha de disposar una persona per ser solvent no només en el pla laboral i tècnic sinó en una dimensió cultural, social, cívica i de desplegament de les facultats individuals. Tant la comprensió de la realitat d'un món complex com la realització de les facultats personals plantegen unes exigències objectives a tota persona. Així doncs: per què no aspirar a traduir en dret constitucional el marge de temps imprescindible per respondre a aquestes exigències? És una reflexió ja iniciada pels grecs antics, i continuada pels arquitectes de la República de Weimar, alguns il·lustrats i alguns pensadors liberals. El seu punt de partida és ben específic: per deixar de ser simples súbdits, cal que els ciutadans disposem d'un temps que ens permeti realitzar-nos. És a dir: necessitem temps per llegir, informar-nos, conversar, desplegar capacitats creatives, de relació, d'amistat i, en definitiva, d'equilibri personal i social.
Però en les nostres societats abunden jornades i condicions laborals tan draconianes que neguen aquestes facultats bàsiques per a la integritat psicològica, social i democràtica de la persona. ¿Algú que treballa catorze hores diàries i en condicions deplorables, pot aspirar a la realització personal i social? Ni el credo del liberalisme salvatge ni les dictadures d'esquerra han donat cos a aquest temps necessari. Per als primers, el temps de formació entra en conflicte amb les sacrosantes exigències “del mercat laboral”. Per als segons, una persona ha de doblegar-se a les necessitats productives decretades per l'estat. Exigir i exigir-nos aquest temps imprescindible deu ser una de les poques maneres de convertir-nos en ciutadans amb plenes facultats.
