OPINIÓ
Islamisme i democràcia
L'única qüestió rellevant per a Occident, una vegada acceptada la independència ideològica i política dels països àrabs i per tant la major influència i poder de l'islamisme, és que aquest accepti el sistema democràtic i l'alternança en el poder
El dilema d'Occident als països àrabs ha estat des de fa anys contenir la democràcia per evitar l'arribada de l'islamisme al poder, assegurar l'estabilitat a la zona, garantir el subministrament energètic i protegir la situació d'Israel. Són objectius contradictoris.
Hi ha una condició comuna en la crisi financera el 2007/2008 i la revolució als països àrabs el 2011. La supressió de la volatilitat, dels canvis continus en la superfície de la societat i de l'economia, no consolida de fet l'statu quo sinó que produeix canvis explosius perquè l'evolució i el canvi social, polític o econòmic és reprimit fins a un punt on l'aigua sobrepassa la paret del canal i es desborda de manera desordenada.
Els islamistes guanyen les eleccions a Algèria el 1991 i a Palestina el 2006 i sengles cops d'estat amb el suport d'Occident els impedeixen arribar al poder per la seva pretesa voluntat, no demostrada amb fets, d'imposar la xara –és a dir, la llei islàmica de manera fonamentalista i radical– i destruir els mateixos fonaments de la democràcia. Avui l'islamisme dels Germans Musulmans a Egipte, Síria o Tunísia o l'equivalent turc del Partit de la Democràcia i el Desenvolupament vol un estat nacionalista amb sobirania popular, alternança en el poder polític i una certa separació del poder executiu, legislatiu i judicial amb una referència islàmica. La qual cosa porta a l'acceptació de la reducció de les llibertats i els drets de les dones o a la moral basada en el càstig, a una primacia social de la religió islàmica i a una política exterior clarament antiisraeliana pel que es considera l'agressió jueva a la regió i especialment la defensa dels drets del poble palestí. És cert que els diferents moviments islamistes no coincideixen en objectius i alguns s'oposen entre si. Per exemple, a Síria es qüestiona la connexió del règim amb Hezbol·là i Iran perquè es considera que el sectarisme xiïta és profundament negatiu per a la regió.
A Jordània aquest islamisme genèric té una traducció directa en la política antiisraeliana per la població majoritàriament palestina del país. És justificada la crítica islamista al govern jordà, al qual acusa de ser menys democràtic com més proisraelià és, ja que el tractat de pau de Jordània amb Israel el 1994 va provocar una reducció de les llibertats quan una part de la població es va revoltar i s'hi va manifestar en contra. Fins ara l'islamisme no ha arribat al poder més que de manera parcial i fragmentada, amb l'excepció de Turquia; però quan el primer govern islamista va ser elegit el 1996, el líder del partit, Erbakan, que havia fet una campanya electoral clarament antiisraeliana pel suport polític que això li generava, no va denunciar els acords militars de Turquia amb Israel i de fet els va aprofundir i estendre gràcies a la liberalització del comerç bilateral i de col·laboracions específiques en gas i petroli. Per aquestes mateixes raons no és probable que la influència dels islamistes al poder a Egipte o Jordània portin a denunciar els tractats de pau amb Israel del 1989 i el 1994, malgrat que la posició política d'aquests nous governs més democràtics sigui menys proisraeliana que la seguida pels governs autocràtics fins ara en el poder, profundament controlats per Occident.
El moviment islamista egipci ha declarat que no vol governar però sí participar en un govern democràtic i les seves preferències en un eventual gabinet de coalició van dirigides a controlar les àrees més socials –com ara sanitat o educació–, més que a controlar les més polítiques –com ara defensa o afers estrangers–. Els objectius de l'islamisme queden palesos en aquestes propostes: aconseguir acord i suport social.
Tot això dit, és cert que l'islamisme és lluny del liberalisme i que el sentiment islamista impregnat de religiositat té un origen més de fe que de raó, però mentre estigui sotmès a la democràcia i al contrast i el debat polític és probable que evolucioni progressivament, com ha passat a Turquia, cap a una política més pragmàtica i més dialogant tot i que d'arrels ideològiques. És cert que és aquest un atribut inherent a tots els partits conservadors provinents dels valors, les tradicions i la religió.
La democràcia pot fer els països més impredictibles, perquè la voluntat dels pobles té una traducció directa en el govern que arriba al poder en base a majories que són, per la seva naturalesa, canviants, però aquesta confrontació política evita i allunya els grans conflictes perquè permet aflorar els permanents canvis dels pobles i també les controvèrsies internes que generen. L'única qüestió rellevant per a Occident, una vegada acceptada la independència ideològica i sobretot política dels països àrabs i per tant la major influència i poder de l'islamisme, és que aquest accepti el sistema democràtic i, conseqüentment, l'alternança en el poder.
És un camí que no té retorn possible i que s'ha d'acceptar si es vol portar a la regió una estabilitat basada en la democràcia i no en la repressió. És aquesta la resposta lògica i d'estabilitat a llarg termini, amb riscos d'inestabilitat a curt termini que, malgrat Occident, els pobles àrabs han trobat per ells mateixos com a camí a la llibertat, il·lusionant però no sense riscos de retrocés. El procés serà llarg però res podrà ser altre cop com era en el passat perquè una vegada arribats a la majoria d'edat ningú vol tornar a l'adolescència, per molta pressió i voluntat de limitació que hi volguessin posar els tuteladors, en aquest cas Occident.
