Opinió

La contraportada

Fogueres d'abans

El soroll dels petards a escala industrial i el karaoke als bars de la platja esquincen el record d'altres nits de Sant Joan plenes de flames i d'estius carregats de promeses

La platja ha tornat a acollir-nos aquesta nit de Sant Joan. Hem carregat tovalloles, menjar i petards, i hem trepitjat la sorra per primer cop aquest estiu que encara fa olor de nou. Posats a triar, busquem un lloc a mig camí entre els dos bars de platja que s'han proposat, i han aconseguit, posar fil musical a la nit i que aniran combinant gèneres fins a coincidir en un garbuix de músiques difícil d'identificar. Els més petits llancen xancletes i samarretes a la carrera i s'enfonsen en un mar que fa cara de fred, però que els rep amb la tebior d'unes aigües que han acumulat el sol de tot el dia. Els adults dubtem. Alguns es fan els joves i també es banyen; d'altres, amb l'excusa que s'ha de parar taula –amb la tovallola com a estovalles i els gots de plàstic de súper de barri–, s'entretenen a treure dels cabassos entrepans i ampolles que han de formar part de la festa i que s'han de mantenir nets de sorra com a mínim fins que s'hagin repartit. Hi ha menys gent, aquest any. Fins i tot un parell de pescadors de canya s'han atrevit a posar-se a la feina en una nit que promet de tot menys la tranquil·litat buscada per atraure els peixos. Es mantindran sorruts, aliens al soroll de piules, trons i coets fins poc abans de la mitjanit, quan plegaran veles encerclats per la sorollosa realitat.

La canalla no té ganes de sortir de l'aigua i els pares fem els distrets i els deixem fer. Els mirem de lluny, amb enveja, i algú comenta que no fa pas tant que érem nosaltres els que gaudíem de les onades mentre els avis d'avui s'encarregaven de parar taula a la platja. Aquest any la nostàlgia comença massa aviat. El primer record arriba i ens trasllada a tots a temps passats, en què aquesta nit es transformava en la gran victòria de l'esforç col·lectiu. Quan de bracet amb els amics dies abans trucàvem a les portes dels veïns per arreplegar fustes, andròmines de tota mena i plecs de diaris antics per construir la foguera més gran del barri. Durant tot el dia i fins que els pares ens venien a buscar, fèiem guàrdia per evitar que en un descuit ens desaparegués el material per culpa d'altres infants, més llestos o més ràpids. Amb una mica de sort, alguna mare s'avenia a fer quatre puntades a uns pantalons i una camisa vella, i enllestíem un espantaocells prou eixerit que coronava la foguera. Quan tot estava a punt mai no arribava el moment d'encendre el foc, perquè la tradició marcava que havia de ser fosc del tot. Quan les primeres flames començaven a llepar el cor de la foguera era el moment de llançar els petards. Pocs i comptats, perquè havien de durar fins Sant Pere. I quan el foc encenia tota la muntanya artificial només calia alçar la vista per entreveure desenes d'escenes similars arreu del barri. I l'aire feia olor de socarrim i els cabells, de fum, i en els ulls ballaven espurnes. Era el moment de demanar desitjos. I de creure de debò que es farien realitat.

Tothom té una anècdota per explicar. Els nanos ja en tenen prou, d'aigua, i busquen la tovallola que un airet imprudent ha convertit en bona companya. I tots seiem al voltant de la coca i obrim el cava i el repartim en els gots de plàstic. Ara els petards i la música sonen més forts. I per un moment, només un moment, ningú diria que els anys han continuat passant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.