El deure de la desobediència

En el conte de Charles Perrault titulat Barbablava, aquest, un ric i despòtic terratinent, es casa amb una dona jove que es converteix en la seva setena esposa. Les sis anteriors són mortes. Barbablava entrega a la jove les claus del seu castell i li prohibeix que faci ús d'una clau que, evidentment, obre la porta d'una habitació secreta. Per què li dóna també la clau prohibida? Per tenir un pretext per castigar-la i, de fet, matar-la? Com pot suposar-se, la dona, en absència del marit, farà servir la clau i entrarà a la cambra closa, on trobarà els cadàvers de les sis esposes anteriors. Quan Barbablava torna al castell descobreix la desobediència de l'esposa i, tal com desitjava, vol assassinar-la, però arriben els germans de la jove i el maten. Tot i que Barbablava és el dolent i que la jove és presentada com la seva nova víctima, finalment alliberada en una resolució feliç, el conte convida a ser interpretat com una advertència sobre els perills de la curiositat, si bé en cas de ser dona. De fet, encara ara es tendeix a considerar la curiositat com un comportament que els homes exerceixen moguts per la voluntat de coneixement, però que, associat a les dones, és tafaneria i ganes d'emmerdar. Dit d'una altra manera: en els homes és desig de conèixer allò que no se sap; en les dones és desig de conèixer allò que no han de saber. El cas és que, pel que fa al conte, el despietat Barbablava ha de ser castigat, però hi ha implícit que la jove desobedient ha après a no ser curiosa i que, de fet, també mereixia un cert càstig: la por que ha passat.

El conte de Perrault és de finals del segle XVII i ha donat peu a diverses variacions literàries i també a adaptacions operístiques i cinematogràfiques. Una de les variacions literàries, amb caràcter teatral, va publicar-la l'any 1899 l'escriptor simbolista Maurice Maeterlinck, i es titula Ariane et Barbe-bleue, títol també de l'òpera que, només vuit anys després, Paul Dukas va presentar a París i que, passats més de cent anys, tot just fa una setmana es va estrenar al Liceu. La variació de Maeterlinck, que Dukas segueix en la seva adaptació operística, és molt estimulant perquè la curiositat de la dona, lluny de ser estigmatitzada, correspon a una força alliberadora i la seva desobediència (que té una rèplica en la revolta dels pagesos contra el despòtic amo Barbablava) és la insubmissió femenina a l'autoritarisme masculí que ordena, prohibeix, sotmet i esclavitza. Ariane és el nom que, inspirat en l'Ariadna que amb el seu fil va permetre sortir del laberint, rep la nova esposa (en aquest cas la sisena) de Barbablava, que pràcticament desapareix com a personatge. Ariane arriba al castell convençuda que les cinc esposes anteriors són vives i amb el desig d'alliberar-les. Per això, tal com s'expressa en el llibret operístic, Ariane creu que “primer caldrà desobeir: és el primer deure quan l'ordre és amenaçadora i no s'explica”. És una premissa que podria convertir-se en lema de tota desobediència contra l'autoritarisme. Continuem, però, amb el cant d'Ariane: “Les sis claus de plata estan permeses, però la clau d'or està prohibida. És l'única que importa”. I encara: “Vaig a buscar la porta prohibida. Tot el que està permès no ens durà cap aclariment”. Aleshores Ariane també sembla portadora d'una idea estètica, filosòfica, política: la transgressió per accedir a un altre coneixement, a una altra mena de vida. El cas és que Ariane obre la porta prohibida i accedeix a la cambra on són vives les cinc esposes anteriors. L'heroïna s'esforça a atraure-les cap a la llum des de l'obscuritat on són captives. Sembla que ho aconsegueix, però és impossible sortir del castell, al qual torna Barbablava. Aquest, però, hi arriba greument ferit pels pagesos revoltats i fins i tot per la pròpia guàrdia. És hora de marxar del castell, però només ho farà Ariane. Les altres dones tenen compassió del botxí i resten al castell: sotmeses a l'amo, no imaginen la vida en llibertat. El desig d'alliberament d'Ariane és inútil? No ho és per a ella mateixa, que prefereix la soledat en llibertat. La conclusió de Maeterlinck-Dukas és que l'individu pot alliberar-se, però no la “societat”? M'estimo més pensar que les Arianes obren camins que tard o d'hora se segueixen. En tot cas, l'aventura d'aquesta Ariane continuarà representant-se al Liceu fins a principi de juliol. Paga la pena seguir-la en una òpera amb una música meravellosa i que es fa present en un muntatge molt ben interpretat i exquisidament il·luminat.