El cercle virtuós

Ho deia Gerard Piqué: aquesta temporada que ve el Barça pot aspirar a completar un cicle extraordinari, el més extraordinari de la seva història: empalmar quatre temporades guanyant el títol de lliga i, amb dues Champions conquerides en tres anys, aspirar a tornar-la a guanyar, aquesta vegada dos anys seguits. Sabent que, a més, hi haurà les supercopes d'Europa i d'Espanya, el mundial de clubs i la copa del Rei en joc. Vol dir això que el Barça ho guanyarà tot? Doncs no, no necessàriament, però indica el canvi de mentalitat que, una altra vegada i de manera positiva, està afectant aquest club. Podria no passar el que he escrit anteriorment, però hi ha moltes possibilitats que passi, que el Barça guanyi alguna o moltes competicions, perquè les coses s'han fet bé i aquest equip, aquest club, té les eines per intentar-ho.

S'ha escrit moltes vegades el que va significar l'arribada del Cruyff jugador al Barça de Montal. El barcelonisme va guanyar en autoestima i va assolir una lliga que feia catorze anys que se li resistia. Però fora d'això i d'una copa, l'efecte es va diluir aviat. Molt diferent va ser l'arribada del Cruyff entrenador. Tot i que va costar. Només una recopa, la de Berna, el primer any, i una copa, la de València, el segon, van impedir la seva substitució, perquè ja quedava clara la incompatibilitat de l'holandès amb la manera de fer de Núñez al capdavant del club. Però van arribar quatre lligues seguides i la primera copa d'Europa. I una manera de jugar a futbol diferent i divertida, amb jugadors diferents i divertits. Llàstima que aquest brillant palmarès només servís per aguantar Cruyff dos anys més a la banqueta. Dos anys complicats, amb fitxatges estranys i una espiral d'enfrontaments que ningú sabia fins on arribaria fins que es va acabar amb la destitució de Cruyff amb la lliga ja gairebé finalitzada. Episodi que va comportar el trencament de relacions entre l'estranya i ben avinguda parella que feien Cruyff i Rexach.

Però aquesta vegada, tot i la degradació moral en què van quedar les relacions entre el tècnic i la gent que li donava suport (mig barcelonisme) i la directiva de Núñez i els que el feien guanyar eleccions (l'altre mig barcelonisme), la llavor del canvi va aconseguir arrelar. Tot i la divisió de l'any de Bobby Robson, que va ser bo però hauria pogut ser meravellós, i els de Van Gaal amb títols, ni tan sols la travessia en el desert que va representar la presidència de Gaspart va fer oblidar que tot havia canviat el 1989.

És una història sabuda, que cal repetir per recordar els errors. Ara vivim una dècada fantàstica. Les lligues i la Champions de Rijkaard i tots els títols del món amb Guardiola i un equip parit a la Masia. Per això, per tot el que ha donat aquest equip, cal fer confiança a Guardiola i Tito Vilanova per afrontar aquest quart any a la banqueta. No sabem si el Barça guanyarà la lliga per quart cop consecutiu, ni tan sols si l'equip arribarà lluny en la Champions. Però el que el barcelonisme sap és que s'està treballant bé per poder fer-ho. La voluntat d'excel·lir hi és i caldrà feina, sacrifici i molta sort per aixecar títols. Però sabem que aquella llavor de fa anys va fructificar i que ara mateix els culers saben que el seu equip donarà la cara. Guanyarà títols o no, però hi serà lluitant-hi. Potser era això el cercle virtuós que ens van vendre el 2003. Tenir equip per ser-hi sempre. Després, uns anys es guanyaran més o menys títols, però es lluitarà per conquerir-los tots.