El repòs després de l'amor

En qualsevol festival de cinema, sempre hi ha alguna pel·lícula que només estimen uns quants que, per això mateix, l'estimen d'una manera especial amb tendència a convertir-la en la preferida de l'edició. En relació amb el darrer festival de Canes, no sé si arribaré a considerar L'Apollonide (Records de la casa tancada) com la meva preferida, però, en tot cas, és una de les pel·lícules que s'hi van projectar que més m'estimo perquè diria que només ens va agradar a uns quants. Dirigida per Bertrand Bonello, que fins ara no era un cineasta que m'hagués interessat particularment, recrea la vida en una casa de prostitució de luxe a l'entorn del 1900. Allò interessant és que, malgrat haver estat dirigida per un home, s'hi percep que un dels seus referents és la d'una mirada feminista (que es correspon amb les recerques de l'escriptora Laura Adler publicades a Les maisons closes 1830-1930) cap a un determinat món femení objecte de tota mena de clixés derivats de l'imaginari masculí. De fet, la mateixa imatge de la prostituta, la seva representació, és una creació masculina a través de la pintura, la literatura i, a partir d'un moment, el cinema. Bonello, de fet, també ho té present, sobretot pel que fa a la pintura, que, a més d'una figuració, li suggereix una il·luminació, la presència d'uns objectes, la manera d'enquadrar. A la vegada, però, hi ha aquesta mirada feminista en la manera de mostrar unes dones sense voler atrapar-les, reduir-les a uns supòsits, i concedint-los una vida al marge de la seva condició d'objectes del desig masculí: hi ha una relació generosa, solidària entre elles. Aquestes dones, sotmeses a una situació d'esclavatge, viuen tancades en una casa (només podien sortir-ne en companyia d'un home o de la madame) que té dos espais clarament diferenciats: el de baix, el saló, és un espai sumptuós que, estenent-se a les habitacions destinades a la pràctica sexual, és concebut per al plaer dels burgesos; el de dalt és un lloc pràcticament miserable on elles conviuen i dormen, a vegades abraçades.

Per això m'ha estranyat que de Le sommeil/El somni, la pintura de Gustave Courbet que, realitzada l'any 1866, mostra dues dones nues (una morena i l'altra rossa) dormint enllaçades en una posició i un abandonament que suggereix el moment posterior a una relació sexual, s'apunti la possibilitat que el confort i el luxe del decorat, amb un cortinatge blavós, evoquen les anomenades “cases de plaer” de l'època. Això voldria dir que hi hauria la idea de representar el desig entre dues prostitutes satisfet a banda de la venda del seu cos al plaer masculí? Ho hauria permès la madame? I, a més, a les habitacions de luxe destinades al negoci? Tot plegat és una suposició, però podria imaginar-se que Courbet va complaure una fantasia (i potser la seva pròpia) d'aquell que va encarregar-li la pintura: el diplomàtic turc Khalil-Bey, que més tard també va ser el primer propietari del famosíssim L'origen del món. Una fantasia masculina (el cos de dues dones abraçant-se després de l'amor en una luxosa casa de plaer) que es correspondria amb la curiositat, posem-hi que una mica morbosa, vers la sexualitat lèsbica. No feia massa, Baudelaire havia publicat Les flors del mal, on s'inclouen una sèrie de poemes “lèsbics”, poemes de “femmes damnées” (dones condemnades), com ara el de Delphine et Hippolyte, considerat una possible inspiració de Le sommeil: Delphine, com la morena de la pintura de Courbet, és la dona forta; Hippolyte correspondria a la rossa, més lleugera, potser més fràgil. Davant dels temors d'Hyppolite a ser condemnades, Delphine diu un vers formidable: “Qui donc devant l'amour ose parler d'enfer?” “Qui, davant l'amor, s'atreveix a parlar d'infern”. Però les dones de Le sommeil, semblants a una mena de deesses, dormen i semblen felices després de l'amor.

El cas és que, a banda de la fantasia i del voyeurisme masculins, Le sommeil (que té altres títols, com ara el discret Les deux amies, però també el més moralista de Paresse et Luxurie) ha esdevingut amb el temps una mena d'icona lèsbica. La primera vegada que vaig trobar-me davant d'aquesta pintura de Courbet, a la Pedrera de Barcelona veient una exposició d'obres dedicades a la figura humana provinents del Petit Palais de París, vaig quedar impressionada. Em van venir ganes de riure davant del desbordament de la carn d'aquelles deesses: allà hi veia el repòs més plaent després d'una refregada fantàstica, memorable. A París he vist altres vegades la pintura. Ara torna a ser Barcelona, al MNAC, formant part de l'exposició Realisme(s). L'empremta de Courbet. Sempre alegra veure-la.