44.904

Quan vaig assabentar-me de la mort de Jorge Semprún llegia un treball que posava en qüestió Claude Lanzmann pel fet que a Shoah, el documental que recull la memòria dels camps d'extermini, insisteix a un supervivent per tal que recordi quan, tallant els cabells de les dones que poc després moririen en el forn crematori, un altre barber de Trebinkla va veure com entraven a la sala la seva dona i la seva filla. Mentre ho llegia vaig pensar que potser no havia sabut explicar prou bé que Lanzmann actuava d'acord amb una convicció moral: el supervivent té el deure de testimoniar en nom dels que no ho van fer i per tant no van poder explicar com funcionava aquella màquina de l'Horror, aquella cadena del Mal, que va dur-los a la mort. Semprún, el número 44.904 del camp de Buchenwald, també va creure que s'havia de testimoniar, però li va costar fer-ho. Ho va explicar a La escritura o la vida, el llibre que va presentar com a fruit d'una al·lucinació de la seva memòria l'11 d'abril de 1987, el mateix dia en què va suïcidar-se Primo Levi, que, poc després de sortir d'Auschwitz, va començar a escriure sobre l'experiència al camp d'extermini: Si això és un home. Jorge Semprún, doncs, va escriure'n passat el temps. Recordar representava tornar al món dels morts. Escriure era reviure l'experiència de la mort. I, en principi, va triar oblidar per aferrar-se a la vida: el treball, la lectura, la militància política, els amors. Fins que la memòria se li va fer ineludible i va sentir que havia de “fabricar vida con tanta muerte”. Era inevitable preguntar-se: “¿Se puede contar? ¿Podrá contarse alguna vez?”. I la resposta és que no s'ha de renunciar-hi, que és un deure i que, contrariant la idea d'una experiència al capdavall inenarrable, s'ha de fer l'esforç d'explicar-ho. No és que no es pugui dir, sinó que no s'ha de deixar de dir. Ha mort algú que, després de Buchenwald, va tenir la sensació que no s'havia alliberat de la mort, sinó que l'havia travessat i recorregut de punta a punta.