No ho espatllem

No pateixin, no es tracta de començar a patir abans d'hora ara que la temporada del Barça ha acabat com s'ha acabat: amb tres grans títols: supercopa d'Espanya, lliga i Champions i sent finalista de la copa. Però sobretot jugant meravellosament i superant la indecent pressió d'un Madrid que no ha pogut fer res al camp i ho ha volgut amagar utilitzant l'artilleria mediàtica madridista i espanyolista i les males arts d'un entrenador que s'ha fet amo del club blanc i que li ha esborrat el que deien que era el seu valor més preuat: el señorío. No cal entrar ara en com el van practicar, aquest señorío en èpoques de la dictadura o durant presidències com la de Mendoza, però és evident que Mourinho ha aconseguit en molt poc temps que feus tradicionalment madridistes comencin a estar farts de la seva manera d'actuar.

Però és gairebé un pecat parlar d'una altra cosa que no sigui de la meravellosa lliçó de futbol que va donar el Barça a Wembley i que van reconèixer des de sir Alex Ferguson fins al darrer enamorat del futbol de l'altra punta de món passant per tota la premsa internacional. I no ens preocupem del Roncero de torn, si us plau. Ni tampoc, com fa un bon amic, que ja està desmoralitzat per si el Madrid fitxa el Kun Agüero i per la parella que pot fer l'any vinent amb Cristiano Ronaldo: ADN blaugrana, del d'abans, en estat pur.

El que va passat dissabte va ser un plaer per als que ens agrada el futbol i per als blaugrana. Ara als jugadors els toca desconnectar, els que puguin, però hi ha feina forta per a la direcció esportiva i, de retruc, per als entrenadors. La tercera temporada d'èxit s'ha acabat, però aquest club ha entrat en una dinàmica que no es pot trencar. I per continuar en aquesta dinàmica guanyadora no hi ha més recepta que la del treball dur i la humilitat. Guardiola, a qui ja ningú li pot negar que és la pedra angular d'aquest projecte –amb Tito Vilanova, si us plau que ningú se n'oblidi– va llançar sibil·linament el seu missatge: tenim el que tenim que ens ha funcionat molt bé. No ho espatllem, si us plau. No ho va dir amb aquestes paraules, però era el sentit que volia donar.

Fem com els de l'anunci: Què tenim? Doncs tenim el millor jugador del món que dissabte passat va posar la cirera a una feina brutal de tota la temporada que l'ha de portar a guanyar la tercera Pilota d'Or consecutiva. Tenim el millor: cuidem-lo. I tenim un gran equip. Un gran equip que no ho seria tant sense Messi, però que Messi trobaria a faltar si no tingués. Tenim les dues coses. En els darrers dos estius s'ha anat millorant l'equip al voltant de Messi. Cal recordar que fa dos anys va marxar Eto'o i l'any passat Ibrahimovic. I que ha vingut i s'ha quedat gent que ha millorat l'equip i la dinàmica de l'equip que algun dels anteriors podria haver trencat: Villa, Mascherano, Adriano... Això ha de continuar. Cal trobar com millorar, encara més, aquest equip de gent de casa. Amb els que arriben amb força des de la base, i buscant el millor a fora si no és a la Masia. I sense espatllar l'equilibri aconseguit.

El «no ho espatllem» vol dir més coses. Que la directiva sàpiga donar el que li demanen i fer la feina com l'ha fet aquest any. Costa trobar l'equilibri amb tant d'èxits, però sembla que hi ha la base necessària per permetre que tothom treballi en allò que li pertoca sense interferir en la feina dels altres. I una cosa bàsica és tenir clar el paper de Guardiola, Tito Vilanova i la seva gent.