Venjança

Després de l'atemptat de l'11 de setembre del 2001, alguns intel·lectuals nord-americans van apuntar que es feia necessària una reflexió política que reconsiderés la posició i actuació dels EUA en el món globalitzat. Un d'aquests intel·lectuals va ser Judith Butler, la teòrica de la cultura queer, que, en diversos assaigs traduïts al castellà i reunits al llibre Vida precària, va plantejar que la vulnerabilitat experimentada pels ciutadans nord-americans no podia dur només a la por que desitgés i justifiqués una resposta militar venjativa i violenta: era el moment de preguntar-se què s'havia de fer políticament amb el dol, de buscar una explicació històrica als esdeveniments de l'11 de setembre, d'assabentar-se de quins altres són víctimes (i encara ho són més) de la violència, de la despossessió, de la por. L'actuació dels successius governs dels EUA, amb la invasió de l'Afganistan i l'Iraq com a paradigma i l'execució de Ben Laden provocadora d'una catarsi venjativa en la ciutadania, fan evident que no s'han escoltat veus com la de Judith Butler. Contràriament, sintonitzen amb l'assagista polític neoconservador Robert Kagan, que, a Poder i debilitat, afirma que, mentre Europa és l'Occident dèbil tossudament aferrat als valors tradicionals de la tolerància, els EUA continuen essent l'Occident fort capaç de salvar la “civilització” dels seus enemics amb els mètodes necessaris. També és podria posar en dubte la “tolerància europea”, però el cas és que Kagan, assessor de l'expresident Bush i del candidat republicà John McCain, ha celebrat la decisió d'Obama, pel que fa a ordenar l'acció que ha permès eliminar l'home més buscat, com una mostra de la fortalesa dels EUA. A més, Kagan ha dit: “Una cosa impressionant d'Amèrica és com admirem un president que estigui disposat a matar algú”. Certament, és impressionant. També inquietant. Però morta la bèstia i després de l'exaltació per la venjança consumada, hi ha la por a la represàlia. Això passa quan no es deté l'espiral de la violència.