L'espasa i la creu, a la tele
Les dues institucions més velles del món, l'Església i la monarquia, el poder diví i el poder terrenal, s'han encarat de nou aquests darrers dies amb les armes cerimonials de l'espectacle televisiu, que és el camp de batalla preferit del nostre segle, però no l'únic.
La monarquia anglesa ens va oferir un espectacle d'il·lusió, amb carrosses de conte de fades, llorers mustis de grandesa i somnis de plebees, embolcallats en una història d'amor però sense llàgrimes d'emoció. Un programa d'èxit per a la televisió dels temps de la crisi econòmica, que en el millor dels casos tindrà continuïtat en les seccions grogues dels mitjans.
El Vaticà ens va presentar la superproducció de Déu i la fe. El silenci de la plaça de Sant Pere amb un primer pla del reliquiari amb la sang del beat resulta impressionant i un moment televisiu insuperable. L'audiència recorda el santo súbito, ha pogut conèixer la beneficiària del miracle i ha vist com es reconeix oficialment la vocació de tots els cristians a la santedat. En dos mil anys, els creients no havien pogut viure en directe tot el procés.
La litúrgia religiosa és el precedent de tota cerimònia i és la més atractiva i potent de les celebracions perquè treballa amb la fe com a matèria primera. Contra la fe no hi ha moda ni glamour que valguin. I, estèticament, la púrpura dels cardenals, el blanc i el negre de la jerarquia eclesiàstica projectada en el marbre travertí del Vaticà és imbatible per uns uniformes carregats de medalles falses i alta costura d'utilització efímera, exhibits en la passarel·la gòtica de Westminster.
És evident que gran part de l'audiència d'aquests dos esdeveniments no és ni monàrquica ni catòlica, només teleespectadors experimentats que intuïm que un espectacle d'èxit no pot ser només una acurada realització televisiva amb un guió tan vell com la mateixa història de l'espasa i la creu. La convocatòria de milions de persones necessita un intangible que doni satisfacció a la gran expectativa creada. La senzillesa vaticana contra el barroquisme monàrquic, però sobretot, la cerimònia de l'eternitat enfrontada a la cerimònia terrenal de la frivolitat. El misteri contra un món fabulós que desapareix en apagar el televisor. Crec que la creu ha tornat a guanyar l'espasa; ara bé, tot és qüestió de fe.
