Fragilitats

A Castellfollit, el meu poble, va tornar a caure fa pocs dies un bon tros de roca. Quan era petita imaginava que la cinglera era indestructible, una matèria sòlida i pràcticament immutable. Fins que, essent jo una adolescent que experimentava altres mudances i febleses, hi va haver una forta esllavissada que em va fer present per sempre més la fragilitat d'aquella aparent fortalesa basàltica en la mesura que, a més de patir les ferides internes de la mateixa roca volcànica, està sotmesa a erosions (el desgast del pas del temps) i a les conseqüències de les inclemències meteorològiques i els tremolors terrestres. Potser va ser el primer moment que vaig sentir que totes les coses poden ser fràgils. Tanmateix, hi va haver un llarg temps en què vam imaginar que hi havia uns serveis públics que, aconseguits amb una llarga lluita pels drets socials, eren inqüestionables i imperibles. No diguem que tals serveis formen part de l'estat del benestar perquè aquesta és una definició que suggereix un luxe que ara diuen impossible de mantenir. No és un luxe, per tant alguna cosa prescindible, sinó una necessitat (i una mínima justícia) social la dotació dels suficients recursos que garanteixin el bon funcionament de l'educació, la cultura, la sanitat (sobretot la sanitat) i tantes altres coses públiques. Fa temps que, mentre no posen en dubte la bogeria d'un mercat financer que ha dut a la crisi, els apòstols del neoliberalisme anuncien la impossibilitat de mantenir uns serveis socials que, malauradament, no s'han universalitzat. En tot cas, potser són uns privilegis europeus, però hem de resistir per no perdre'ls: ho devem als que van lluitar per aconseguir-los i als que no els tenen, perquè, conservant-los nosaltres, potser un dia podran tenir-los. Sí, existeix la crisi i s'ha d'afrontar, però no pot ser el pretext per desmantellar els serveis socials. Aquesta crisi ens ha revelat la fragilitat d'aquest bé públic, però, tenint-ne consciència, hem d'intentar enfortir-lo. A veure si podem.