Sis anys i sis dies

Un poeta molt important de les nostres lletres –un autor consagrat i congraciat amb la crítica– acaba de treure un llibre. És un poema llarg, complex com tots els seus, dens i ple de referències. Molts dels passatges mostren un to al·lucinat, que és l'habitual en molts passatges d'obres seves. El poeta ha dit que va escriure el seu nou llibre d'una tirada, en sis dies. I que, després, l'ha corregit durant uns quants mesos. Però el text mare, per entendre'ns, l'empremta indeleble del geni, això es va fer en sis dies. Ni en set! En sis, només.

Aquestes declaracions del poeta em van dur a la memòria les d'un autor de contes –un escriptor consagrat i congraciat amb la crítica–, un dels noms més esplendents de les nostres lletres. És d'aquells autors que creuen –i prediquen amb l'exemple– que, en literatura, menys és més. Aquest home va treure, fa uns quants anys, un llibre de contes notable, que la crítica del país va saludar gairebé com una obra mestra. Doncs bé, l'autor en qüestió, en parlar-ne per als mitjans, es va cuidar prou de repetir que havia trigat sis anys, sis!, a compondre aquelles cent cinquanta pàgines escasses (impreses, a sobre, amb un cos de lletra més aviat gros). Sis anys! Quan vaig llegir el llibre, que em va agradar, em vaig quedar estupefacte: sis anys de vida em semblava un període molt generós per invertir-lo, només, en allò.

Simon Leys, en un llibre molt suggestiu que acaba de publicar Acantilado, La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas, diu que “l'home sensat no es deixa impressionar per la firma al peu de l'obra, sinó només per la qualitat de l'obra en si”. L'home sensat, exacte. Però el nostre és un món on l'obra arriba embolicada en declaracions i contradeclaracions. ¿Què pretén, el poeta consagrat, quan diu que va escriure el seu llarg poema en una mena de rapte d'inspiració que va durar només sis dies? Al meu entendre, ens vol prevenir abans de la lectura. Com si digués: “Nois, prepareu-vos perquè això que ara llegireu és producte d'un home de geni com ja no en queden”. Les paraules del poeta són, en si mateixes, una presa de partit estètica: el llibre és l'obra d'un visionari. ¿I què devia voler dir el contista consagrat en afirmar que ell havia escrit la seva obra en sis anys, amb tots els seus dies i les seves nits? A parer meu, que allò era fruit d'una destil·lació tan rigorosa com obsessiva, radical, si no radicalíssima: “Nois, prepareu-vos perquè això que ara llegireu és obra d'un home que ha elevat a la màxima potència la seva condició d'artesà pulquèrrim”. En aquest cas no es volia insistir, em sembla, en el component genialoide, sinó en l'esforç per aconseguir una forma sofisticada. També una presa de partit estètica en tota regla: en aquest cas, però, compta el treball continuat, que no acaba de donar mai per bo el text, fins que el redueix a gairebé una mínima expressió verbal.

Però tot això no té cap mena d'importància. Tant és que un poeta escrigui en sis dies el seu llibre com que el narrador redacti el seu en sis anys. ¿Per què hi ha autors, doncs, que quan publiquen s'escarrassen a indicar-nos el temps d'il·luminació o de gestació de la seva obra? Potser per congraciar-nos, d'entrada, amb la nova criatura. Al capdavall, però, l'únic que compta és el producte final. És això el que resistirà (o no) el judici del temps. L'home sensat, i no sé si el crític és sempre (o mai) un home sensat, valorarà només el text. Prescindirà del nom de l'autor i dels seus impactes mediàtics, del temps que ha invertit escrivint l'obra o del que ha deixat d'invertir meditant-hi abans.