Opinió

LA TRIBUNA

Més enllà de ‘L'últim tango'

Maria Schneider, convertida a pesar seu en un mite eròtic amb el film de Bertolucci, ha mort amb 58 anys

Paul (Marlon Brando fent d'americà a París) no va saber que Jeanne és el nom de la noia amb la qual havia ballat el tango. Ella li ho va dir després de matar-lo. Potser tampoc no ho saben molts dels espectadors de la cèlebre pel·lícula de Bertolucci, però sí que han retingut el nom de Maria Schneider, associada per sempre més a un pis buit de París amb parets de color ataronjat on troba casualment un americà vidu, que l'acaba de llogar, i amb el qual viurà una relació que ell volia només sexual, un pur present sense noms, sense memòria i sense futur, però que va convertint-se en una altra cosa que no se sap què és, que no pot ser res, que potser només du a la mort. Associada per sempre més a la “mantega” que l'home fa servir per penetrar-la mentre es caga en la família maleint-la com el temple on els nens són torturats i aprenen la mentida per convertir-se en respectables ciutadans. Associada per sempre més a aquesta escena d'una violació, de la qual ella ignorava la naturalesa en el moment de rodar-la: Bertolucci va reconèixer més tard que ell i Brando l'havien enganyada (també podria dir-se que en certa manera van violar-la) per aconseguir-ne una reacció violenta. Associada per sempre més a l'escàndol de L'últim tango a París, que va rodar quan encara no tenia vint anys i que, de sobte, va convertir-la en un actriu famosa i a la vegada marcada per l'impacte social de la pel·lícula i la imatge que aquesta en projectava. Reduïda a un objecte sexual o, per dir-ho més finament, en un mite eròtic, ni tan sols se la va reconèixer com actriu, cosa que va demostrar que era sempre que va poder en pel·lícules (de Jacques Rivette, de Philippe Garrel, de Daniel Schmidt, a més d'El reporter, de Michelangelo Antonioni) que la mostren com a portadora d'un misteri i fan present la seva disposició a un cinema que transita per camins de llibertat, d'estranyesa i de dolor.

En contra d'aquesta associació perdurable, Maria Schneider va intentar distanciar-se de L'últim tango, respecte del qual, passats els anys, es mostrava molt crítica, com també pel que fa a Bertolucci, però no en el cas de Marlon Brando. De la pel·lícula, considerava que havia envellit i que jugava a la provocació amb mala traça. No comparteixo del tot l'opinió de l'actriu, però em fa pensar allò que va plantejar a propòsit del seu descobriment del fet que originàriament el seu personatge era masculí: “Això relativitza la seva suposadament provocadora modernitat, no?”, va dir en una entrevista de fa uns anys al diari Liberation, on Philippe Azoury la definia com l'insaisie, que vol dir que no pot agafar-se o aprehendre, que es fa escàpola, incomprensible i fins imperceptible.

Maria Schneider, doncs, va intentar distanciar-se de L'últim tango. Potser no només no ho va aconseguir, sinó que ho va pagar. Negant-se a mostrar-se una altra vegada nua i reduint les formes voluptuoses del seu cos juvenil, va rebutjar les ofertes de productors que li proposaven papers hereus del tango. Va preferir aventurar-se amb Rivette, que va fer-la inquietant a Merry Go Round, o amb Garrel, que va fer-la distant a Voyage au jardin des morts. També és cert que va tenir problemes amb alguns directors, com ara Luis Buñuel, que va substituir-la per Ángela Molina i Carole Bouquet a Ese oscuro objeto del deseo. I que va abandonar alguns rodatges, va viure una relació tortuosa amb la fotògrafa Joan Townsend amb escenes públiques captades pels paparazzi durant un rodatge a Roma i va enganxar-se a la cocaïna i a l'heroïna durant uns anys que després va considerar perduts. Potser, malgrat tots els seus esforços per fugir-ne, el tango li pesava massa. Potser la “culpa” no és tota del tango, però es podria pensar que sense haver-lo ballat, hauria estat menys fràgil i autodestructiva. Potser. El cas és que la indústria del cinema va tenir-li por i va bandejar-la. Ella es va fer més secreta i més invisible. En els últims vint anys, només va aparèixer de tant en tant i sense protagonisme en films com ara Les nuits fauves, en què Ciryl Coillard hi busca consol mentre està morint a causa de la sida, i Les acteurs, en què interpreta una actriu maleïda que apunta clarament la inspiració autobiogràfica. Totes les seves aparicions en la maduresa, amb el rostre marcat per la vida i l'apunt de la mort, se'm fan inoblidables. Però, en el moment de la seva mort, sobretot estic recordant-la en el film d'Antonioni El reporter, en què és una jove estudiant d'arquitectura que, al Palau Güell, coneix un home (Jack Nicholson) que suplanta un mort. Això va rodar-ho fa trenta-cinc anys a prop d'on jo ara visc. Era jove, bella i ja enigmàtica: com a punt de fugir a un altre lloc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.