La fragilitat

Quan, a deu minuts del final del partit del Barça contra el Santander, Bojan Krkic va sortir a jugar em va semblar sentir alguns xiulets. Jo veia el partit per la televisió i, tenint el volum poc alt, no ho vaig tenir clar. De fet, no m'ho volia creure. L'endemà, llegint a El 9 les declaracions de Guardiola respecte al fet que Bojan seria capaç de superar els “tímids” xiulets a la graderia, la confirmació em va fer emprenyar. Sempre es podrà argumentar que el públic té dret a opinar i, el seguidor del Barça, a valorar l'actuació dels jugadors. Però diria que una funció primordial dels aficionats d'un club és la d'animar i, mantenint per això mateix un respecte al rival, fer-ho de la manera més joiosa i menys violenta possible. Hi afegiria que sobretot ha d'animar quan més es necessita i a qui més ho necessita. No s'ha de tenir gaire memòria per recordar el silenci al Camp Nou quan les coses van maldades. Ara totes ens ponen i cada tarda es festegen els herois de l'estadi. No sé per què, havent-hi tanta alegria, no es pot ser més generós (la majoria, d'acord, no el xiula, però tampoc l'aplaudeix amb entusiasme) amb un jugador a qui ara no li surten bé les coses i que, disposant de pocs minuts o com a màxim de pocs partits per demostrar les seves capacitats, juga cada cop amb més ansietat i frustració: ho resumeix el seu pesar després de fallar un gol cantat al final del partit de copa contra l'Almeria. El futbol, com tantes altres coses, és un estat d'ànim: aquell jugador que, amb els seus gols en els últims partits, va contribuir a guanyar la passada lliga, ara s'ha convertit en una ànima que arrossega la seva pena pels estadis i que té problemes estomacals. El futur de Bojan podria ser el de l'equip. La seva fragilitat és la de tots. Potser allò que molesta és que ens ho recorda, però tenir-ho present ens fa més humans. Bojan necessita empatia per transfigurar-se. O, com a mínim, el consol que va ser capaç de donar-li Esteban, el porter de l'Almeria, després de parar el seu xut desesperat.