La nit

Això diuen que era un traginer que, la Nit de Nadal, pujà de la Vila Joiosa a Alcoi, “de la tebior marinera al buf gèlid de les altures”, amb el seu carro per vendre xocolata. No hi arribarà perquè el sorprèn una forta nevada allà a la Serra Aitana, una nevada que començarà amb un “silenci estrany i sinistre” i acabarà amb la congelació del pobre traginer que arriba a confondre la mort amb la son, “sense cap angoixa ni dolor”. Emperò el traginer, que se'n diu Jesús, no morirà car “una cara blanquinosa d'home vell i cansat de les maldats del món” i “una dona jove i bella que el mirava de molt prop, tota compassiva i maternal” el salvaran en el darrer instant, la nit de Nadal.

Viatge de Nadal, d'on provenen aquestes frases posades entre cometes, és un bellíssim conte del gran mestre Enric Valor, un conte dur que retrata el difícil i sever paisatge de la seua serra, de la Foia de Castalla, sense estalviar-nos en cap moment la realitat de “la maleïda carretereua”, d'“aquell endimoniat camí que s'amagava davall la flassada tova de la neu” però que obrí alhora la porta també a aquella màgia que des de xiquets ens identifica aquest dia, aquesta nit, siguem creients o no.

Per Nadal m'agrada repassar-lo, aquest conte; rellegir-lo amb alguns altres contes del nostre sud més extrem, d'allà on la llengua nostra fa barrera. M'agrada explorar aquells contes que Valor va convertir en una font de llengua i records, de literatura portada amb la mateixa dignitat amb la qual sempre passejava ell, amb aquell barret de cinta, amb el bigot perfectament retallat.

I m'agrada fer-ho ben colgat al llit, assaborint la matinada llarga. M'agrada llegir-los en havent sopat amb la meua gent, tranquil·lament i si pot ser després d'un curt passeig entre llums que celebren la nit. Però sempre ho faig conscient que no tothom fa festa i que per alguns aquest mateix Nadal més aviat és un turment pel record dels que no hi són, per la difícil supervivència, per la consciència de tantes i tantes coses que no ens deixen celebrar-ho de ple.