Una certa tradició familiar

Fa uns dies vaig tornar feliç al Lliure de Gràcia. Hi vaig assistir a l'última representació de La gata sobre la teulada de zinc calenta en la versió que n'ha fet Àlex Rigola, que ha donat una força renovada al Lliure en les últimes temporades, i en la qual Joan Carreras (Brick) diu que no és Paul Newman i Chantal Aimé (Maggie, la gata) replica que tampoc no és Elizabeth Taylor. Certament, no és un drama dolorós (i jo diria que un pèl misogin) de Tennessee Williams passat pel glamur i els cossos gloriosos de Hollywood que, al final, anuncien que aniran al llit que presideix l'habitació de la parella esquinçada. També hi ha un gran llit a l'escenari d'aquest muntatge, però ocupa una part lateral i, en tot cas, al final no es convida a imaginar que Brick, desesperadament alcohòlic i amb el pes de la culpa de no haver afrontat que el seu millor amic (que va destrossar-se fins morir) n'estava enamorat i el desitjava, accedeixi a convertir en realitat la fantasia de la “gata” que ha anunciat el seu embaràs. En l'escenografia d'aquesta proposta, que a partir d'ara voltarà per diversos teatres catalans, hi té encara més presència el simulacre d'unes flors de cotó esteses damunt d'un terra pedregós. Representa la plantació de cotó amb la qual s'ha fet ric el patriarca familiar com si acomplís el somni americà sense, a més de fer-ho a costa de l'explotació humana, procurar cap felicitat, ni la pròpia, ni la dels seus pròxims. Tota una plantació per desembocar en el fracàs existencial: un gran buit estès a l'horitzó mentre els personatges, que menteixen i s'autoenganyen, són incapaços de comunicar-se: Why is so hard to talk, s'anuncia a la paret de l'escenari. Em va passar pel cap Escrit en el vent, aquell melodrama superb de Douglas Sirk en què, al final, una dona també desesperadament alcohòlica acaricia una torre de petroli (un espantós símbol de la societat americana) en miniatura: Tan ella com el seu germà, suposadament protegits per la fortuna petrolífera del pare, senten un gran fracàs (sense explicació, sense esperança, sense sortida) que els mena a l'autodestrucció. Tota una plantació petrolífera per crear com a herència un gran fàstic de viure.

Vaig tornar, doncs, feliç al Lliure de Gràcia perquè sóc una de tants i de tantes de diverses generacions per als quals aquest teatre forma part de la nostra vida. Recordo que la primera vegada que vaig anar a aquest teatre del carrer Montseny hi representaven un muntatge d'Al vostre gust, àcida i joiosa comèdia shakespeariana, dirigit per Lluís Pasqual. D'això fa trenta anys. Allà hi eren, entre altres, Anna Lizaran (Rosalina) i Emma Vilarasau (Cèlia), a les quals també vaig veure fa pocs dies al TNC en una funció d'Agost, el muntatge d'èxit de l'actualitat teatral a Barcelona: les representacions continuaran fins al 23 de gener amb les entrades exhaurides. Aquesta obra de Tracy Letts es presenta com l'hereva al segle XXI d'una tradició teatral nord-americana que, encetada per Eugene O'Neill i passant certament per Tennessee Williams, mostra la desintegració d'una família per parlar del fracàs existencial, del pes de la culpa i de les mentides, de la crisi de valors. Agost està ambientada en un lloc de l'Estat d'Oklahoma, on hi ha petroli i, a l'estiu, hi fa una calor espantosa, com també pateixen molta calor, al sud dels EUA, els personatges de La gata sobre la teulada de zinc calenta. A Agost no hi ha cap fortuna per heretar, però sí un profund malestar. Aquesta família formada en bona part per intel·lectuals també està condemnada a la desintegració pels seus fracassos, culpes i mentides. Un home desapareix i les tres generacions d'una família es reuneixen a l'entorn de la matriarca, que, tot i ser addicta a tota mena de fàrmacs, té una llengua esmolada i fins enverinada. Tots, de fet, s'escupen verí mentre emergeixen secrets familiars, s'insulten i cadascú ensopega amb la seva solitud. Com passarà en alguns àpats familiars de Nadal: rituals d'alt risc. Per altra part, és Agost una digna hereva d'una gran tradició? A mi em va semblar que funciona, però que és plena de recursos fàcils, de cops d'efecte, de crits, d'humorades que rebaixen el patetisme, però que també eviten anar fins al moll de l'os del sentiment tràgic de la vida.