Iran i Qatar

Els cineastes iranians Jafar Panahi i Mohamed Rasulov han estat condemnats a sis anys de presó. A més, la sentència els prohibeix dirigir pel·lícules i sortir del país durant vint anys. Què han fet? Donar suport al líder de l'oposició Hussein Moussavi, participar en les manifestacions en contra del frau de les últimes eleccions presidencials a l'Iran i intentar realitzar films suposadament contraris al règim polític. Coses que no tolera un règim dictatorial, que, a més d'empresonar-los, ha condemnat Panahi i Rasulov a deixar de ser allò que són: cineastes, que mostren i pensen el món a través d'imatges i sons.

Sempre sensible a la situació de les dones al seu país, com també fa present la seva obra mestra El cercle, Panahi va realitzar l'any 2006 Offside, un film inspirat en unes adolescents que, disfressades de nois, van intentar entrar a l'estadi de Teheran per veure un partit entre Iran i Behrén (1 a 0) classificatori pel Mundial de Futbol. Potser és per ignorància, però no em consta que hi hagi cineastes a Qatar. Tampoc no hi ha tradició futbolística. Allà sobretot hi ha petroli, amb el qual es pagarà un anunci imprès a la samarreta del Barça (no sé si és més cínic l'argument que és per diners o el que s'excusa amb el fet que es tracta d'una fundació) i es construiran els estadis de futbol per al Mundial del 2022. Si n'hi hagués, de cineastes, potser els posarien al servei de la propaganda del Mundial. Si volguessin fer una altra cosa, també tindrien problemes. Això perquè a l'emirat de Qatar ni tan sols hi ha eleccions, ni partits polítics, ni llibertat d'expressió i potser ni tan sols creació. Hi ha pràctiques que vulneren els drets humans i, malgrat que puguin entrar als estadis de futbol, s'hi discrimina les dones. Totes les mostres de suport a Panahi i a Rasulov, que no ha de quedar en segon terme per la fama del primer, potser encara seran poques. Però les que segur són poques són les protestes en contra del règim de Qatar i allò que aconsegueix amb els petrodòlars: un blanqueig general.