Opinió

opinió

La solitud de Catalunya

Hem d'acostumar-nos a viure en el desafecte de la resta d'Espanya, perquè ser diferents i mantenir la diferència no es pot fer amb l'aprovació unànime dels altres

En els últims trenta anys, la reivindicació nacional de Catalunya pel primer Estatut, el segon, el finançament, les transferències... Sempre mirant la negociació paral·lela al País Basc malgrat les diferències, substancials, que existeixen en matèria fiscal reconeguda per la Constitució Espanyola com a autònoma allà però no aquí.

És veritat que els catalans hem estat sempre més pendents i atents al País Basc que al revés. Fa més de cent anys que volem catalanitzar Espanya fent-li adoptar part de la nostra cultura política, de la nostra convivència social. L'Oda a Espanya de Maragall va ser escrita fa més de cent trenta anys.

Mai ha estat aquesta una preocupació del poble basc, que ha defensat el seu autogovern de manera cohesionada i coordinada des del lideratge de les forces polítiques nacionalistes i amb el suport dels partits de dreta i l'esquerra d'àmbit estatal, que han estat sempre defensors de l'autonomia lligada a la història, els furs i les tradicions.

El previsible final del terrorisme, la probable reentrada de l'“esquerra abertzale” a la política, un Estatut plenament desenvolupat que permet una relació més confederal que federal del País Basc amb Espanya, deixaran Catalunya, en el curt termini, com una comunitat autònoma que reclama en solitari més autogovern i més finançament.

És cert que hi ha agents polítics que amb cinisme no veuen de grat aquesta transició a una nova època al País Basc, perquè, per ells, mentre l'amenaça terrorista estigui present, la trajectòria cap a més autogovern arrossega un llast que la dificulta i retarda. Aquestes intencions estan abocades al fracàs en el mitjà termini perquè per a la societat basca és absolutament clar, fins i tot per a l'esquerra radical, que el progrés del país està lligat a la fi del terrorisme que ha estat present per més de cinquanta anys i va tenir uns inicis a la dictadura que es van confondre amb el nacionalisme, malgrat la inacceptable utilització de la mort en la defensa d'idees polítiques.

Si aquesta és la situació, enfront d'un problema únic i singular a Espanya que és el que inevitablement esdevindrà el “problema catalán”, és probable que esquerra i dreta acabin pactant un final del desenvolupament autonòmic per estabilitzar la política espanyola corregint “derives autonòmiques” excessives. Hi ha comunitats autònomes que demanen una reducció de competències, per dedicar-se amb prioritat a “resoldre la crisi”, la qual cosa intencionalment explicada serà acceptada per la majoria dels espanyols. Si això passa, la capacitat d'influència de Catalunya a Espanya tendirà a un inconformisme i protesta testimonial amb poc efecte real a la política.

Hi ha dos factors que afebleixen Catalunya, un és la no-incorporació de la dreta a la política catalana que juga la carta subsidiària respecte d'Espanya i que aprofita la posició d'una part de la població que no demana l'autonomia i l'autogovern. Aquesta és una diferència perceptible de Catalunya i el País Basc. La política del senyor Basagoiti i la senyora Camacho són diferents. El primer no vol votar amb el seu partit si el que es vota no li convé al País Basc, com per exemple en ocasió del blindatge del règim fiscal. No ha estat aquest el cas de la dreta catalana d'àmbit estatal en el cas del nou Estatut i del finançament.

Necessita Catalunya –i no el País Basc, perquè ja la té– aquesta unitat nacional per negociar el nou model de finançament a partir del 2012, i aquelles lleis estatals que retornin part de les competències perdudes per la sentència del Tribunal Constitucional. Lamentar-se pel desafecte dels altres i la consideració en què se'ns tingui és una pèrdua de temps. Tant se val, hem d'acostumar-nos a viure en el desafecte de part de la resta d'Espanya perquè ser diferents i voler mantenir la diferència no pot fer-se amb l'aprovació, la consideració i l'agraïment unànime dels altres. Si Catalunya no discuteix i defensa les seves reivindicacions amb l'Estat des d'una coincidència catalana majoritària, no és probable que s'aconsegueixi ni atenció a les demandes i menys encara respostes positives a aquestes.

La tendència catalana cap al to menor i la discreció augmenta la possibilitat que finalment la seva posició tendeixi a la dependència..., però és cert també que la situació econòmica i la necessitat d'un nou finançament deixen poc marge com a país i que la necessitat ens empenyerà cap a posicions necessàriament més reivindicatives. Res d'això serà fàcil i, encara menys, ràpid.

La Generalitat que surti de les properes eleccions hauria de comptar amb persones de prestigi i capacitat, la qual cosa requereix que els polítics que guanyin les eleccions ho plantegin i la ciutadania hi respongui. Cap de les dues coses està assegurada.

L'allunyament de la política i la ciutadania, si es tradueix en un nivell alt d'abstenció a les eleccions, donarà força al marginalisme, a opcions polítiques que es reforcen per la manca d'afirmació de la centralitat, tan real a Catalunya, però també tan escèptica per manca d'il·lusió. El risc és obvi, una certa frustració, desafecció, resignació i melancolia es poden instal·lar a la societat catalana. Aquesta realitat es pot fer present en el futur i és per això que si actuem en conseqüència per evitar el problema més que per resoldre'l una vegada succeït guanyarem temps, patirem menys i farem més camí.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.