Opinió

PLAÇA MAJOR

Impostar

T'aclofes al seient més còmode del menjador i t'atordeixes una mica mirant la tele. Com que és TV3, veus el 30 minuts i, després, t'esperes que comenci Ventdelplà. Per veure el reportatge, sempre punyent, de 30 minuts, el teu cervell d'espectador experimentat es posa en posició d'acceptar que allò que expliquen és real, i plorem o riem amb la realitat, tan grumollosa. Ara, esperes el serial, que és teatre i, per tant, et disposes (si fos el cas) a aplaudir l'actuació dels actors, que fan veure que allò que expliquen és veritat. Els aplaudiments dirien aproximadament que “durant l'hora i mitja de representació pública, tot i que sabem d'entrada que tot era mentida, ens hem emocionat de veritat”. O, encara, que ens hem emocionat de veritat perquè sabíem que era mentida. Bé, no és ben bé mentida en el sentit estricte, era mimesi, imitació. Malament si l'actor, en acabat diu que no, que no entén els aplaudiments, que ell és en Montràs i que ja n'està fart, de tots nosaltres (càgum seu!).

Mentrestant ve la publicitat, que, és clar, també forma part de la mentida permesa, d'una impostació de la realitat que fa prevaler el missatge amb la intenció que consumeixis això o allò. Però el llenguatge de la publicitat aprofundeix en la mentida amb el recurs, a vegades, de la ironia, i d'altres, de l'exageració. Perquè és ben evident que encara que et posis no sé quin desodorant, si ets lleig com una nit de trons, difícilment t'assetjaran totes les noies del barri. Així, doncs, aplaudeixes (o no).

A mitja tongada d'anuncis surt una imatge d'una senyora policia que et mira fixament i algú diu que arriscaria un nombre de vegades ben elevat (112!) la seva vida per protegir-te. I un altre noi, emmascarat de sutge, que travessaria molts focs per rescatar-te. El darrer xicot, que ens mira molt fixament i fa una mica de por, anuncia que és capaç de fer no sé quantes urgències (112!) per salvar-te. Com que, al final, resulta que l'anunci és de la Generalitat, dius “caram, això anava de debò!”. I, ara, tens el dubte de si el codi de base dels anuncis és, doncs, el de 30 minuts o el de Ventdelplà. Realitat o mimesi? Plores (o rius!) o aplaudeixes?

El següent anunci ens ho aclareix. En Guardiola, el recer de tots els valors de la nostra terra, explica que un banc te l'enviarà a casa per entrenar-te i que et puguis enfrontar als reptes de la quotidianitat amb garanties. A més, mou els llavis en castellà i parla en català, però com que és ell, tot és veritat. Tota la publicitat és veritat. Rius. Oi?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.