Opinió

l'entrevista

“Les ‘dietes miracle' fracassen per definició”

Quina és l'evolució de l'obesitat a Catalunya?

El percentatge s'ha triplicat en els últims vint anys. Podríem dir que més del 53% de la població té problemes de pes i una cinquena part d'aquest tant per cent pateix obesitat. És a dir, un sobrepès superior als 15 quilos. L'Estat espanyol encapçala l'índex d'obesitat infantil a la Unió Europea, i si mirem les dades de la població adulta, estem a punt d'atrapar la Gran Bretanya.

I quines en són les causes?

La industrialització del menjar, el fast food i el sedentarisme. Dels adults i dels nens, que ja no surten a jugar a futbol i fan el partit a la consola.

Com ha evolucionat el perfil de pacient?

El nostre perfil de pacient té entre 25 i 45 anys, que és l'edat en què la imatge personal és més rellevant. Però els percentatges més elevats d'obesos es concentra en les altres franges. Abans era predominant entre majors de 45 anys, però ara, per primera vegada en la història, ens trobem més adolescents amb problemes d'hipertensió, triglicèrids o diabetis. I ens podem acabar trobant amb una generació amb menys esperança de vida que la dels seus pares.

I la solució sol ser intentar menjar menys...

No només això. Als anys noranta no hi havia pràcticament cap producte per aprimar-se i la solució passava bàsicament per dissenyar una dieta adequada. I no pas salvatjades com les dietes miracle de la pinya, del meló o del que sigui. Però ara, a més, hi ha molts productes –sobres, pastilles– que enreden la gent amb l'etiqueta que ajuden a perdre pes, la música miraculosa que arrossega els malalts com si es tractés del flautista d'Hamelín.

Cal anar al metge i no pas a la botiga, doncs.

Un terç de la gent que té sobrepès no són conscients que tenen una malaltia, un trastorn d'alimentació, i cal un tractament mèdic, perquè, si no, és fàcil acabar pitjor: perdre quilos però acabar recuperant-ne molts més. Les dietes miracle fracassen per definició. En l'últim mig segle, cap medicament s'ha demostrat que serveixi per aprimar, i tampoc està previst trobar-ne cap per a aquesta finalitat en els pròxims 50 anys.

I els metges, què recepten?

Depèn de cada cas, però a banda del disseny d'una dieta adequada, que et fa un nutricionista, pot caldre la feina d'un endocrí o fins i tot un psicòleg, perquè és imprescindible canviar d'hàbits. Cal esforç, perquè d'entrada trobem que tothom ve a perdre pes i ningú, a reeducar-se. Però és qüestió de canviar el xip.

El tractament, és molt llarg?

Com a mínim, dos anys. Però nosaltres apostem per dilatar-lo fins als cinc anys. A més de perdre els quilos, després cal consolidar el nou escenari, ajustar la dieta a la necessitat del pacient i afrontar la fase de manteniment per no recaure.

El seu discurs sona una mica apocalíptic?

Potser sí, però és que la societat no percep que menjar pot acabar esdevenint un vici tan o més perillós que l'alcohol o el tabac, encara que socialment estigui ben acceptat. Tradicionalment s'ha pensat que uns quilos de més eren sinònim de bona salut, i això pot desencadenar que els pares incentivin els nens a menjar més del compte. Amb els anys ens podem trobar amb persones enganxades al menjar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.