Articles

Alça valent

La conciliació impossible

La conciliació de treball i família és un sermó que fa figa perquè té els fonaments corcats per l'oblit d'una veritat tan certa com les cases de pagès quan n'hi havia: tota decisió personal comporta guanys i pèrdues. Aquesta setmana una diputada italiana ha portat el seu nadó al Parlament Europeu per ensenyar-nos com n'és de complicat asseure's a l'escó si s'ha de cuidar algú que cada tres hores demana mamella. El gest ha proporcionat fotografies vistoses, però no ha aportat res que no sabéssim. Confirma, això sí, que seguim enrocats en l'obsessió d'exigir que les coses siguin, al mateix temps, negres i blanques, eixutes i xopes.

Hi ha feines que permeten la conciliació i feines que no. En la tria hi ha el benefici però també la minva i qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Podem rebotre el cap contra la paret mil vegades, però si les totxanes estan ben posades, abans ens el rebentarem que la farem caure. Tota ambició satisfeta es reflecteix en un compte de resultats personal i intransferible. Si a la columna de l'actiu hi posem prestigi, poder, salari i sadollament extrem de la vocació, al passiu hi haurem d'anotar, per força, menys temps per al gaudi de la família. Dos i dos, quatre.

Felicitem, sigui mascle o femella, a qui té fam i no renuncia a cruspir-se tots els plats que s'exposen en un bufet lliure. Tret que, abans d'empunyar cullerots i forquilles, aconsellem-li que explori les limitacions del propi estómac. En cas contrari, la digestió esdevindrà, de ben segur, turmentosa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.