Les bicis boges

No és el primer article que escric sobre aquesta qüestió, i tot indica que tampoc serà l'últim. Les bicicletes de Barcelona, senyores i senyors. Potser són manies meves, però em sembla que en els últims temps he notat com una intensificació del trànsit ciclista per les voreres de la ciutat. I l'he notat perquè, en la meva humil qualitat de vianant habitual, em trobo dia sí i dia també amb un nombre no gens menyspreable de ciclistes (de tots dos sexes i de diferents races i ètnies) que hi circulen a una velocitat i amb un ímpetu que no semblen recomanables per a la seguretat del personal. No dic tots els ciclistes, Déu me'n guard: els ciclistes, com tothom sap, són persones excel·lents de les quals tots els altres hauríem de prendre exemple perquè un altre món és possible. Però dins aquesta beatitud que desprèn el col·lectiu en general, s'hi amaga una quantitat d'energúmens digna de ser tinguda en compte.

Són aquests personatges que cavalquen la seva màquina amb un posat altiu i sorrut que ja l'hauria volgut Clint Eastwood en els seus temps de cowboy, el manillar ben aferrat amb totes dues mans mentre pedalen amb tota l'energia de les seves extremitats inferiors, i sobretot –sobretot– amb la mirada fixa en un punt de l'infinit, de tal manera que ni per casualitat posen els ulls en els indignes personatges que van caminant per damunt la vorera i que fan el paper d'obstacle que cal esquivar (si es pot) o atropellar (que és més divertit). Alguns completen l'estampa amb un iPod o qualsevol altre aparell de reproducció musical penjat a les orelles, de tal manera que aleshores ja no estem davant d'un mer ciclista, sinó d'un genet implacable i completament sord als sons que es produeixen al seu entorn, circumstància que com sabem resulta òptima per desplaçar-se pels carrers de la gran ciutat.

Basiliscs de la via pública, proboscidis de la circulació urbana, als nostres admirables ciclistes els resulta del tot incomprensible que per les voreres i els passos de vianants es permeti el trànsit de vianants, de manera que s'hi llencen en tromba i sense contemplacions: ja s'apartaran, se suposa que pensen. De vegades, condescendeixen a tocar el timbre per avisar de la seva presència, i així avancen entre la multitud, emprenyant a tot déu. Quan són increpats per algun vianant que s'ha salvat de miracle de ser escombrat al seu pas devastador, ells (o elles) pedalen amb més força i se n'allunyen amb displicència i un menyspreu infinit. Tot i que també pot ser molt bé que s'emprenyin i siguin ells qui s'aturin a cantar-li les quaranta a l'infusori que gosa dir-los res. De manera que ja ho saben: si vostès formen part dels retrògrads que encara anem a peu, quan topin amb un ciclista poden optar entre fer-li l'onada o una reverència ben respectuosa. Bona Mercè a tothom.