Articles

els records poden no respondre

a fets viscuts realment

Recordar o imaginar

“Potser tinguin raó els filòsofs que diuen que les coses no són com han esdevingut, sinó com les recordem, o com les volem recordar, o com ens les fan recordar”.

Fem un petit esforç i evoquem el primer record de la nostra infantesa, o què va passar la primera vegada que vam declarar el nostre amor a algú. De ben segur que la ment se'ns omple de sensacions, imatges i paraules, i també de frases mai dites però molts cops pensades. Els records són un catàleg dinàmic d'experiències que des del passat contribueixen a modelar el nostre present. Sovint, però, es basen en allò que ens han explicat o en reinterpretacions posteriors de les nostres vivències. I també som capaços de recordar coses que mai han esdevingut i que únicament hem imaginat, uns falsos records que es poden barrejar amb els veritables. La generació de falsos records és una important àrea d'estudi en psicologia i neurociència, per exemple per les implicacions judicials que té a l'hora de confrontar les diverses declaracions, no sempre coincidents però potser, moltes d'elles, certes des de la perspectiva dels records de cada persona.

L'estudi de la generació de records ha revelat dades sorprenents. Per exemple, la tendència a generar falsos records es correlaciona amb determinats feixos de neurones: els records veritables s'associen a neurones que connecten l'escorça cerebral amb l'hipocamp i el parahipocamp, i els falsos es relacionen amb neurones que connecten estructures frontoparietals. La facilitat amb què fem servir aquests feixos depèn de cada circumstància concreta, però també de la nostra constitució genètica, que contribueix a la seva formació, i de la forma com s'han modulat durant la infantesa, a partir de les experiències viscudes.

A més, el nostre cervell conté un grup de neurones, anomenades neurones mirall, que s'activen de la mateixa manera quan realitzem una acció que quan veiem que la fa una altra persona. Aquestes neurones potencien la nostra capacitat d'aprenentatge i ens permeten intuir les intencions ocultes en les accions d'altri, però la seva activitat pot tenir una altra conseqüència: si reproduïm mentalment allò que veiem o pensem com si ho estiguéssim fent o experimentant realment nosaltres, podem acabar recordant-ho d'aquesta manera.

També s'ha vist que les xarxes neurals que fem servir per imaginar el futur són les mateixes que estan implicades en la memòria. És a dir, que la imaginació pren de base els records. Tot això fa possible que, en determinades circumstàncies, especialment quan el cervell no funciona de forma òptima, com per exemple en situacions d'estrès o en determinades patologies mentals, puguem confondre el que hem imaginat amb el record d'un succés real, o un record amb el producte de la nostra imaginació.

Com deia al principi, les conseqüències de tot plegat són enormes, i més si tenim en compte que no totes les persones hi tenim la mateixa predisposició. Per això és lícit que ens fem la pregunta següent: si els records contribueixen a la nostra forma de ser, quin percentatge de la nostra idiosincràsia és deguda a successos mai viscuts o que han estat alterats en la nostra ment, tant per nosaltres mateixos com per les coses que ens han explicat? I quines implicacions té si ho apliquem a la memòria col·lectiva i a la idiosincràsia social i cultural, per exemple en el cas del nostre país, la història i les particularitats del qual són sovint, i des de fa massa segles, alterades i fins i tot negades? Potser tinguin raó els filòsofs que diuen que les coses no són com han esdevingut, sinó com les recordem –o com les volem recordar, o com ens les fan recordar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.