CAL recordar que, massa sovint,
l'enemic ÉS a casa NOSTRA
Onze de Setembre sense caixes
“Si les caixes han triomfat, ha estat gràcies a la seva situació irregular semimonopolística, i perquè la bonança econòmica ho ha tapat tot”
Aprofitant l'agost, s'han aprovat les disposicions que desmunten les caixes d'estalvi tal com les tenim enteses. A Catalunya el debat ha estat nul. A ningú li interessava fer fressa. I amb un periodisme preocupat permanentment per exercir de premsa del cor dels polítics, més que no pas per informar, el mutisme ha estat total. Per això voldria comentar algunes idees per tal que, almenys, en quedi constància.
Primer. Les caixes d'estalvi van dur a terme la seva funció dignament durant més de cent anys. El sistema es va començar a pervertir quan, a la dècada dels vuitanta, se les va autoritzar a treballar fora del seu territori original –és a dir, a operar com a bancs per tot Espanya.
Segon. El fet que es tractés d'entitats sense accionistes va afavorir una reglamentació que donava a les institucions públiques unes grans prerrogatives sobre les caixes, que no s'han utilitzat en interès del contribuent. Els partits s'han repartit aquests privilegis com si es tractés d'un braç de gitano. S'han condonat préstecs, s'han fet favors i s'han finançat fundacions.
Tercer. A sobre, la conxorxa entre caixes i polítics ha estat nociva per al sistema financer general. La banca espanyola, com a compensació per no ficar el nas en el sistema de caixes, es creu lliure de fer el que vol.
Quart. L'opacitat de les caixes és incompatible amb l'estatus d'entitat financera. Aquí fem escarafalls dels sous dels banquers de fora, però ningú difon els salaris (directes i indirectes) dels directius de les caixes d'estalvi. Ningú va denunciar la modificació que l'any 2006 –a la demanda d'algun president de caixa– es va fer de la llei de caixes catalanes que va permetre que els presidents poguessin cobrar un salari. Aquesta opacitat governa la gestió general i, també, les transvestides obres socials.
Cinquè. La gestió de les caixes ha estat penosa. Durant anys, alguns economistes i periodistes econòmics han mantingut que els catalans érem bons banquers, i que una demostració d'aquest fet la constituïen les caixes d'estalvi. Jo sempre he dit que la gestió era dolenta i interessadament aprofitada (els meus articles estan publicats). Si les caixes han triomfat ha estat gràcies a la seva situació irregular semimonopolística, i perquè la bonança econòmica ho ha tapat tot.
Sisè. A desgrat de la injecció enorme de diners (el famós FROB), dues de les set entitats europees que no van passar el test d'esforç han resultat ser caixes catalanes. I el més greu: durant la crisi, enlloc del món s'han injectat diners sense abans fer fora els directius que havien provocat el forat. Aquí les fusions han servit per poder cobrar del FROB, amagar la mala gestió, mantenir-se al poder i augmentar-se el salari. Definitiu: aquest país no premia la meritocràcia, sinó les maniobres i pífies dels que estan ben posicionats.
I Catalunya s'ha quedat sense el seu sistema de caixes. Ja se sap, quan s'ajunten els incompetents interessats (massa polítics), els espavilats beneficiats (massa directius de caixes) i una premsa submisa, el resultat no pot ser un altre: penalització del contribuent i retrocés de la democràcia. Espero que els llibres d'història econòmica de Catalunya no oblidin mai els responsables d'aquesta desfeta. Aprofitem aquest Onze de Setembre per recordar que, massa sovint, l'enemic és a casa.
