No és cap infant, l’autor de la pintura que il·lustra aquestes línies. No és de cap menor, però és tan simple, tan primària, que sembla obra d’un joc de nens, fruit d’un innocent pim, pam, pam, ta-ta-ta-ta-ta, muere cobarde que volta per un cervell immadur en forma de joc i de distracció cromàtica.

Però en Julio no és cap nen, ni allò que pinta és fruit de la seva imaginació. A l’edat de 28 anys va entrar a les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, les FARC, una de les faccions que durant dècades va tenyir de sang aquesta república sud-americana. Va romandre 12 anys enrolat a la milícia i quan en va sortir va participar en un projecte d’art col·laboratiu, impulsat per l’artista Juan Manuel Echevarria, que pretenia centrifugar el trauma de la guerra expulsant-lo de l’ànima a través dels pinzells i els colors.

Tenia, doncs, més de quaranta anys, en Julio, quan, amb traç pictòric d’infant, va deixar constància, en una obra acolorida damunt una fusta, de fins a quin punt poden ser menyspreables els adults quan la seva manera de relacionar-se es transforma en una guerra amb batalles sanguinolentes com la que durant tres dies va assolar el poble de Caño Palometa, al districte colombià de Meta.

“Aquest poble va ser completament destruït. Hi va haver molts morts. Els civils són els que ho pateixen tot. La gent va sentir el dolor, la por, el pànic. Hi vaig passar una altra vegada, deu fer dos anys, i encara hi havia la runa de les cases”, va deixar dit en Julio com a peu explicatiu de l’obra que va realitzar.

Com la pintura d’aquest antic guerriller, se’n van fer 480, totes dirigides per Echevarria en el seu projecte de La guerra que no hemos visto. Un diàleg amb pinzells entre homes que durant anys havien enterrat la paraula i el diàleg per enfrontar-se a trets en una folla espiral bèl·lica sense cap sentit. L’art com un camí per abandonar el laberint de la guerra i tornar al camí de la pau.

Una part d’aquests retaules de l’horror s’exposen en una mostra de títol suggeridor: Per què la guerra?, que es pot veure al Born de Barcelona fins a finals de setembre. És una iniciativa del Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Barcelona, comissariada per Jordi Font i Marta Marín. Una suggeridora invitació a la reflexió sobre els conflictes bèl·lics a través de l’art i la paraula.

Sempre hi ha un motiu per entrar al recinte del Born, ni que sigui per aturar un moment l’avenç imparable del rellotge i ancorar-se, un instant, en la quietud immòbil de les pedres d’ahir. Ara, en un temps en què el món sembla haver tornat a enfollir per les guerres, visitar la mostra que s’exposa a l’antic mercat té encara més sentit, com un gest individual de reafirmació en contra de tanta barbàrie.

El que es proposa és una passejada que arrenca en un mapa editat el 1718 a Viena de la Barcelona bombardejada des de tots els costats durant el setge de 1714 i acaba en una impactant desfilada entre bustos tallats en fusta, imatges inspirades en els rostres desfigurats dels soldats de la Primera Guerra Mundial. Si entre l’art no es troben respostes a la pregunta de per què la guerra?, encara es pot intentar els dimarts a través d’un cicle de conferències que hi ha programat. La paraula buscant una explicació a allò que de tan dolorós resulta inexplicable.