Opinió

Tribuna

Llengua catalana i empreses

“La majoria d’empreses catalanes, i creieu-me que no paro de visitar-ne, s’han passat al castellà, “«la lengua que entendemos todos y todas»”. No és per sentir-se’n orgullós
“La necessària internacionalització ha fet que ens oblidem de les nostres arrels. No hi ha res més provincià que oblidar la teva essència i fer-te passar pel que no ets

Recordo, fa molts anys, quan vaig anar per primera vegada d’excursió a Andorra amb la meva escola, els Maristes del passeig de Sant Joan de Barcelona, cap a finals dels setanta. Quan entràvem al país veí vaig tenir una sensació estranya però alhora familiar: tots els rètols de les botigues i establiments i també tota la senyalística pública estaven escrits en català, la llengua que jo parlava a casa i amb la majoria de gent, excepte a l’escola. Recordo que vaig tenir una sensació d’orgull però, al mateix temps, de certa desorientació. Vaig pensar per què no era possible que a Catalunya passés el mateix, però els meus companys maristes em van explicar que el franquisme havia fet molt de mal a la llengua catalana i que tot just ens n’estàvem recuperant, lentament.

Fa poc vaig tenir una reunió de treball amb una empresa andorrana i vaig tenir una sorpresa similar. Tota la reunió on line es va fer en català i, quan vaig preguntar en quin idioma impartien la formació em van dir que, efectivament, tot ho feien en català. Tot i que el català a Andorra no està en el seu millor moment, sembla que, com a mínim, hi ha empreses importants que fan tot el que cal per tenir cura de la seva llengua.

A Catalunya, em sembla, hem llançat bastant la tovallola. I això no és un fet per sentir-nos-en orgullosos. La majoria d’empreses, i creieu-me que no paro de visitar-ne, s’han passat al castellà, “la lengua que entendemos todos y todas”. Cada cop resulta més difícil anar a donar una conferència o a impartir un taller de formació i que et demanin que ho facis en la llengua de Mercè Rodoreda. Jo acostumo a tenir els meus powerpoint en anglès, castellà i català, però reconec que aquest darrer és el que faig servir menys, amb diferència. Només algunes institucions públiques com la Diputació de Barcelona i els ajuntaments (no treballo amb la Generalitat) mantenen el tipus.

Penso que la internacionalització ens ha afavorit en moltes coses, evidentment. Barcelona i Catalunya acullen força inversió estrangera, reben molts expats i les seves empreses tenen una activitat internacional cada cop més important. Rebem milions de turistes cada any i, per tant, necessitem espavilar-nos, millorar el nostre anglès i adaptar-nos a un món en expansió.

Però aquesta necessària internacionalització ha fet que ens oblidem de les nostres arrels. No hi ha res més provincià que oblidar-te de la teva essència i fer-te passar per una cosa que en realitat no ets. Deixant el català de banda i convertint-lo, com la majoria d’empreses fan, en quelcom residual, esdevenim més provincians que mai. Em cau la cara de vergonya quan assisteixo a actes empresarials i el català no hi és present o, com a molt, hi té un paper simbòlic. Quina vergonya.

El català sobreviurà si els que el parlem i estimem el fem valer en qualsevol circumstància. Entre d’altres coses, perquè si no el fem servir, les persones nouvingudes consideraran que no els val la pena fer l’esforç d’aprendre’l. Lamentablement, vivim en un país on, quan sortim de casa al matí, hem de defensar a capa i espasa la nostra llengua. Fa una mica de mandra però no ens queda més remei...

Crec que les empreses haurien d’incloure el català com a requisit per a qualsevol lloc de treball, com ja fan amb el castellà o fins i tot amb l’anglès. I que també haurien d’ajudar les persones que no el parlen prou bé a millorar-lo. Em sembla fantàstic que vulguem “internacionalitzar-nos” però, sisplau, fem-ho sense necessitat de trair una llengua mil·lenària, rica i culta.

Fa poc vaig parlar amb una noia de Veneçuela i, en preguntar-li pel seu català em va etzibar que no el necessitava. El mateix parlant amb una noia italiana: em va dir que estava fent progressos amb el castellà però que el seu català era “inexistent”, en paraules textuals. Les empreses tenen una gran responsabilitat a l’hora de fer brillar el català com una llengua necessària, de contacte i de diàleg, i moltes estan fent tot el contrari. Quin país que s’estima a si mateix és capaç de bandejar fins a tals extrems la seva llengua pròpia?

Tornar a recuperar el prestigi del català a les nostres empreses és una tasca de tots, però especialment dels seus dirigents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.