Opinió

Lletra petita

Fugiu de les ciutats

“A la cada cop més buidada Catalunya interior hi ha oportunitats de vida amb qualitat sense l’opressió de la despesa en l’habitatge

N’hi ha prou de passejar-se per la Catalunya interior per notar que si hi ha alguna estratègia de país que suspèn amb estrèpit, és la de l’equilibri poblacional, amb una implicació directíssima en l’habitatge. Queda clar que la intenció de reequilibri territorial del pujolisme no va acabar de triomfar. Pobles de la Segarra, de l’Urgell o del Pla d’Urgell perden població sense aturador i la que no marxa a la recerca de millors oportunitats (o això és el que es pensa) cada cop és d’edat més avançada. La proporció d’habitatges desocupats encara creix més de pressa perquè quan el propietari mor, la casa –normalment molt més gran i de construcció més antiga que els habitatges urbans– queda buida o, com a màxim té un ús molt esporàdic, sovint acompanyat d’un manteniment deficient que acaba amb el seu deteriorament. Quina paradoxa, quan a les ciutats falta habitatge i el que hi ha disponible és motiu d’especulació fins al punt que cal regular el preu del lloguer per llei. Hem perdut el nord.

Si no es reverteix la tendència, la Catalunya interior del 2050 tindrà un aspecte fantasmagòric. I es pot revertir. Som molt exigents i sovint intransigents amb les mancances de les administracions –i és bo que així sigui– però a vegades no veiem més enllà del nas. Per continuar amb les ubicacions que esmentava a l’inici, Cervera, Tàrrega i Mollerussa –i no només les capitals, també Guissona o Agramunt– tenen petita i mitjana indústria amb oportunitats de feina. Les immobiliàries ofereixen habitatges a preus irrisoris si pensem en els lloguers a les grans ciutats i a la costa, i que permeten accedir a una casa de propietat amb la perspectiva d’anar-la posant al dia a poc a poc. És clar que en els temps del fal·laç i esclau “ho vols, ho tens”, la paciència i la perseverança no són virtuts d’ús diari, però hi ha projectes de vida viables que queden als llimbs per la miopia de pensar que fora d’una gran ciutat o a la costa la vida és trista i de baixa qualitat, quan és just al revés si pots esquivar l’angoixa dels 1.000 euros de lloguer. La covid hauria pogut ser el moment d’inflexió si les polítiques públiques l’haguessin aprofitat per posar en valor la Catalunya amagada i fomentar el reequilibri territorial amb reclams de promoció i inversió que la fessin realment atractiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.