Silencis

Hi pot haver silencis escruixidors? I tant que sí. Tots n’hem patit i possiblement tots n’hem creat quan deixem preguntes sense resposta. L’acte més emblemàtic de la Setmana Santa de Reus beu del silenci. És l’entrada de Crist crucificat a les 3 de la tarda del Divendres Sant a l’església de la Sang. Just quan entra la seva figura a la plaça es fa aquest silenci anual. Després de la remor del pas dels armats, amb el seu repicar de llances, amb el Bon Lladre i el Mal Lladre amb casc i armadura borgonyona del segle XVI, amb el cant secular del Vexilla regis, sentir com ve travessant el carrer Hospital i com entra a la plaça a les tres de la tarda és un moment especial. El capità Manaies picant a la porta de l’església, i el moment del silenci i dels desitjos més íntims amb el Crist mirant a tres bandes. En clau popular i festiu identitari reusenc, seria el revers de la tronada de Sant Pere: allí se sent el màxim esclat de la pólvora; aquí, el silenci. És el silenci de la mort, és “la vida de Jesús lliurada a l’alteritat que l’habita, a la seva tasca ètica, a la Llei i la transcendència del propi desig”, ens diu el psicoanalista milanès Massimo Recalcati, que acaba de publicar La noche de Getsemaní, un assaig on reflexiona sobre el sentit de la festa d’aquests dies, i de les hores prèvies a la mort de Jesús. Un cicle anual que és el nostre, que és el dels humans que passem enmig de totes les contradiccions que vulgueu pels mateixos patiments, traïcions, solituds i angoixes vitals. És el “mirall de la creu” que deia Rudolf Otto a El sagrat.

És en aquests textos “venerables”, els bíblics, i L’Odissea i La Ilíada grecs, vímets de la nostra, on segons el filòsof Joan Carles Mèlich podem resseguir aquests estadis de la mort lligada a Divendres, la vida (amb la resurrecció) de Diumenge, i el buit, l’abim sense resposta, de Dissabte. Recalcati també fa notar el silenci davant del prec “Abba, Pare”, i del “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Déu pot no respondre a Déu? I tant que les busquem.