Absurd

Per diversos xats, m’arriba aquest vídeo que s’ha fet viral d’un humorista alemany defensant l’ús del català durant un xou –en anglès– a Barcelona. L’escena –tan surrealista que, d’entrada, sembla preparada– és la següent: interactuant amb el públic, una dona se li queixa que a Catalunya es parli el català, a la qual cosa el còmic, Shahak Shapira, li replica que el problema és “seu” si li molesta que la gent s’expressi en la llengua pròpia del país. I li canta quatre veritats més entre les rialles del públic. Més tard, el mateix Shapira s’ha mostrat sorprès pel ressò d’aquesta actuació seva. També ens ho podríem preguntar nosaltres. Com és que aplaudim entusiasmats les paraules d’algú que no fa res més que dir una obvietat? Que respon a una observació impertinent demostrant-ne l’absurditat? Suposo que ens reconforta que algú de fora ens faci costat en la nostra peculiar realitat lingüística sense que se’l pugui titllar de supremacista. I aquí rau part del problema: que per no “violentar” una situació, renunciem tants cops al català en la vida quotidiana. Acceptant la perversitat de sentir-se incòmode quan persistim en la llengua del país davant d’un interlocutor que, menyspreant-la, no se’n sent gens, d’incòmode. El súmmum de l’absurditat.