la crònica
Cerca obsessiva de la felicitat
Comadira ens va capbussar en les Fires d’una època, la de la seva infantesa
L’exercici de la memòria és trampós. Ho és si es cerca establir una cronologia exacta del que vam viure en el passat. En canvi pot ser més fidel si ens regim pel record que atorguen els sentits. Això és el que precisament ha fet el poeta i pintor Narcís Comadira com a primer ponent a fer una glossa de les Fires de Sant Narcís en primera persona, un acte institucional celebrat ahir que a partir d’ara serà el preàmbul de la festa major de Girona. Amb més temps per desenvolupar un discurs que el pregó, Comadira –qui millor per començar que algú que es diu com el sant patró– va oferir un relat magistral del seu “intent de fer memòria” d’unes Fires –les de 1949 a 1959– que no es va estar de qualificar de “prehistòriques”. Ja poden haver passat els anys, però la lectura del seu text ens va capbussar en una època, la de la seva infantesa, tal com ell les va viure. Va ser evocar les olors, en primera instància, que tots ens podíem imaginar –molts assistents, recordar, perquè també les van viure així– quan es fregien aquells xurros, “amb aquell baf oliós que sortia d’aquelles grans peroles”. “Ja us podeu imaginar quins olis es feien servir a la postguerra, però amb quina inconscient alegria ens els menjàvem!”, va remarcar. També, l’olor “d’encens estovat” barrejat amb el de “multituds humanes” durant l’ofici de Sant Narcís que presidia el bisbe Pepet Vermell Cartañà el dia que es recollia el cotó fluix –“que no sé si funciona”– per al mal d’orella que s’entrega des de fa anys i panys, i que ell sempre ha anat a fer cua per recollir. O olor de crisantems del Dia dels Difunts al cementiri. Però també gustos, de calamars farcits, un tortell de pilotilles i puré que feien a casa, moniatos o aquells deliciosos frankfurts –“l’avantguarda del cel”– que es van començar a introduir com a gran novetat. I és clar, els panellets de pinyons, la joia de la corona, “inoblidables” els que podies aleshores comprar en confiteries “esplèndides” que ja no hi són (cal Negre, can Campistol, can Verdaguer, can Puig, can Faure...). I què dir del soroll, el que feien les atraccions, com els autos de xoc que tant li agradaven, més que no pas la muntanya russa, que el marejava, o la roda de fira, que li feia por. El “garbuix” de les sardanes, els balls, els concerts o la banda militar; per no dir el circ, que mai li va agradar més enllà de la pantalla, i sobretot si qui filmava era Fellini. I els focs artificials, com a colofó: “Gloria a san Narciso”. Precisament, coses com aquesta, que tot estigués en l’idioma imposat pel règim, fan que la nostàlgia es dissolgui com si ens despertéssim d’un somni profund i evocador. Comadira va recalcar amb contundència que no enyora aquells temps. Encara més, va advertir que no hem de baixar la guàrdia a l’hora de defensar la nostra llengua. Per concloure, i davant d’un mon tant canviat i canviant, va sentenciar que aquest exercici de memòria li ha fet pensar si les Fires “no deixen de ser una mena de parèntesi d’un intent de complir un desig profund: la cerca obsessiva de la felicitat”.
