Opinió

Un record per no oblidar

De què ens serveix guardar tantes fotografies, retalls de diari i memòries escrites, si les ignorem completament

Sovint sembla que la pressa per buscar solucions als grans problemes ens fa perdre el cap. Ens hem carregat l’ecosistema a un ritme espantós, i ara sembla que hem de trobar solucions imaginatives, sintètiques, metàl·liques i fredes, per fer-nos creure que podem salvar el món. El canvi climàtic s’ha convertit en emergència climàtica. Els estats inverteixen milions de recursos per evitar que aquesta urgència ens acabi d’escanyar. Però, en el fons, tots sabem que és molt més fàcil. De què ens serveix guardar tantes fotografies, retalls de diari i memòries escrites, si les ignorem completament. Aquests registres històrics ens expliquen que, tot just fa menys de cinquanta anys, no calia inventar refugis climàtics. Estàvem envoltats d’espais naturals que havíem domat per tal de servir-nos de lleure, d’oci i de protecció dels canvis de temperatura. Eren espais de retrobament i per fer comunitat. Qui ens va precedir i també nosaltres mateixos podem recordar llocs que hem fet desaparèixer. Recordeu cal Manyo, a Montilivi? Us han parlat de la font de la Pólvora, on les famílies gironines anaven a berenar i a beure aigua amb gust de ferro? Coneixeu com les famílies banyolines aprofitaven l’ombra de la font de la Puda, o els passejos vorejats de plàtans de la majoria dels pobles de l’Empordà? El costum de sortir a gaudir de la natura per buscar pau i protecció dels extrems climàtics, a preu zero, estava de moda. Invertim i invertirem milions d’euros i temps per inventar-nos un món més sostenible. Quan hem invertit milions d’euros i temps en destruir-lo. Hem de posar més verd a les ciutats i enretirar grisos. Hem d’invertir hores a aprendre el que hem oblidat i que ja teníem. Suposo que és un pas endavant haver rescatat el bosc del mas de l’Abella. Però encara no hem sabut trobar substitut a les ganes d’anar fins a cal Manyo un dissabte calorós. De l’aigua de la font de la Pólvora i de les berenades familiars no en queden res més que fotografies en blanc i negre. No en queden ni les ganes. No sé si és cosa dels polítics posar més verd o no. Però el que sé segur és que és cosa nostra rescatar les ganes de convertir en refugi les places, els jardins i els sotaarbres de la ciutat, usar-los, i gaudir-los. Així evitarem continuar fent malbé el que encara ens queda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia