Amb anestèsia o sense

És un fet que les generals s’han avançat per evitar el qüestionament del lideratge actual del govern espanyol i del PSOE. És un fet la divisió entre Podem i Sumar, i que afebleix aquest espai. És un fet que el pacte estratègic entre el PSOE, ERC i Bildu ha erosionat el PSOE i ERC i que els socialistes ni poden ni volen cedir res en contra del que conceben com la “unitat d’Espanya”. Alhora és un fet que gran part de l’electorat espanyol ha concebut aquest pacte com un pacte anti Espanya. També és un fet que ERC ha renunciat a la unilateralitat que unia l’independentisme, i que el desencís i la desorientació regna en les files de l’independentisme mentre una gran part d’aquest se sent orfe de representació política i el PSOE recupera posicions a Catalunya. És un fet que les polítiques socials impulsades pel PSOE-Podem amb el suport d’ERC i Bildu no han frenat la remuntada del PP i Vox. Per tant, la qüestió nacional –com és concebuda a les Espanyes– pesa tant o més que les polítiques socials. Per acabar, és un fet que la reforma de la Constitució necessita les 3/5 parts de les dues cambres legislatives, i que tant el PSOE com el PP formen part del nacionalisme espanyol extrem. Ara es disputen si els nostres drets nacionals, els nostres caps polítics, els tallen amb sedants (indults amb renúncies com la de la unilateralitat) o sense. ERC –i ara fins i tot la CUP– posen l’èmfasi a dir que volen impedir que governi el PP, mentre el PSOE fa el mateix però amb retòriques anestèsiques. El joc d’aquesta partida està tancat, i donades les condicions en què hi arriben els contendents, el resultat està cantat. L’esperança és en les autonòmiques si l’independentisme aprenem alguna cosa.