Quan el temps s’atura
La cura dels estimats, sabent que el cicle s’acaba, és una experiència que no s’ensenya, t’hi trobes
Hi ha moments a la vida que s’està en una nebulosa, surant, flotant, permanent... La cura dels estimats, sabent que el cicle s’acaba, és una experiència que no s’ensenya, t’hi trobes. Hi ha tan poques possibilitats d’experimentar-ho en primera persona perquè, de fet, de mare i de pare només n’hi ha uns i, per tant, es viu una sola vegada. És curiós com la vida segueix a fora i tu et quedes aturada en el temps. Segueixes amb la rutina, vas a treballar, menges, intentes dormir..., però tot passa a un ritme lent i la memòria del que has fet per obligació es desdibuixa. La concentració i l’energia rauen en estar al costat del qui saps que et deixa, amb els germans, filla i els més propers. És un moment trist, difícil, però quan el cicle de vida té la lògica que s’acabi (per temporalitat) pot arribar a ser un moment bonic. Segurament mai haurem dedicat tant de temps al pare, amb tanta intensitat, amb tanta estima i tanta companyia i germanor. I mentrestant, a fora, les lluites continuen, les pressions ecologistes segueixen, la sequera ens eixuga, la guerra continua, les injustícies es mantenen, però personalment soc incapaç d’entrar-hi ni d’analitzar-ho. I quan el pare ja ha marxat et queda el bon record dels darrers moments i curiosament la bellesa d’una finestra de l’hospital de Santa Caterina. Uns finestrals que donaven a uns camps encara verds, amb la visita d’ocells de diferents espècies, un arbre bell, el pas del temps i la conversa o la lectura d’una novel·la en veu alta. El disseny i l’arquitectura de l’hospital estan fets amb tanta bellesa, subtilesa, intel·ligència, que segur que qui va dissenyar els jardins, els espais, les vistes, ho va fer amb molta estima i dedicació. El Google informa que és obra d’Albert de Pineda i Manuel Brullet, així doncs moltes gràcies per l’espai, l’harmonia i la bellesa. Veure un nen petit embadalit i amorrat a una finestra gaudint d’un jardí, no té preu. El moment màgic de trobar un conill al mateix racó cada matí i que després ja no se’l retrobi. I tot plegat guarnit per un personal –infermers, auxiliars, personal de neteja i metgesses– que saben per què estem en aquella habitació i vocacionalment ens dediquen el seu temps laboral amb tendresa. Quant d’agraïment en un moment que ha estat trist però bell.
