Opinió

De set en set

Cadires buides

Fa uns dies, l’escriptora nord-americana Suzanne Young, col·laboradora de The New York Times i una autora amb força vendes de les seves obres anteriors, va publicar a Twitter una fotografia amb totes les cadires buides perquè ningú no va anar a la presentació del seu darrer llibre, In Nightfall. Acompanyava la imatge amb el text: “Si voleu veure un punt baix en la carrera, és aquest. Plorant tot el camí de tornada a casa.” No està sola. Tot just haver publicat la piulada, que s’ha fet viral, molts escriptors han relatat experiències de decepció similars i multitud de persones li han fet costat. A Young les xarxes socials li han acabat donant més èxit del que hauria tingut si una vintena de persones haguessin assistit a la presentació. El fracàs de públic en aquest tipus d’actes és ben sabut. Allà i aquí. En les dues últimes presentacions que he anat tot just s’arribava a la desena de cadires ocupades. Aquests dies, a tocar de Sant Jordi, l’agenda en va plena, d’aquest ritual de promoció del llibre, en què autor i possibles lectors (o, almenys, possibles compradors) es reuneixen al voltant d’una novetat literària. És l’exercici de seducció més directe de l’escriptor, però darrerament el format es comença a posar en quarantena. En uns temps dominats per la virtualitat en què contactar amb l’autor és més fàcil que mai, perd sentit organitzar la presentació, presencial, d’un llibre? Potser ara que ja no s’hi sol donar una copa de cava o unes avellanes (de Reus) cal buscar altres reclams, però la trobada cara a cara continua sent una bona cosa. Sempre que hi hagi algú per viure-la, és clar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.