Doncs rebel·lió

La reforma del delicte de sedició impulsada per Pedro Sánchez té el comprensible objectiu tàctic de mantenir la seva coalició de govern, donant a Pere Aragonès alguna conquesta per justificar la seva defensa de la taula de diàleg, al temps que juga a apaivagar la causa independentista, en enfrontar els partits que s’hi abonen, ja que Junts ja ha manifestat la seva posició en el sentit d’entendre que l’“almoina” de la reforma no soluciona res, com tampoc creuen que ho hagin fet els indults. De fet, és cert que ERC sembla haver oblidat aquella inicial posició compartida amb Junts de demanar una impossible amnistia i un més que improbable referèndum d’autodeterminació, i es digui això pragmatisme o traïdoria, el canvi dels republicans ha esdevingut l’inici de la discòrdia, finalment materialitzada (o utilitzada com a justificació) en el trencament de la coalició de govern a Catalunya.

Aquesta tàctica socialista, que també republicana, dona immediats rèdits a tots dos partits, ja que els col·loca en el centre dels respectius taulers polítics, però també els pot produir més d’un maldecap en l’altre tauler on volen jugar (qui guanyarà a Catalunya?), i en el propi, ja que a tots dos els mosseguen els peus els adversaris. Per al PP, i encara més per a Vox, la reforma del Codi Penal és una traïdoria al sistema polític espanyol, una vergonyant venda dels principis socialistes als interessos dels que volen trencar la unitat, i en el mateix sentit s’han manifestat dins i tot alguns dels barons del PSOE. Però al mateix temps a una part de Junts i en els espais més abrandats de l’independentisme, també es parla de traïdoria en el sentit contrari, ja que s’entén que en canviar-se el delicte de sedició per un de “desordres públics agreujats”, amb penes que voltarien els tres anys de presó, això podria significar un dur cop a qualsevol mena de manifestació de dimensions massives, entre les quals, de manera molt significada, hi ha les del moviment per la independència. Si bé es diu també que podria afectar els encausats que estan esperant que es dicti sentència, aquesta eventualitat no és possible perquè les penes més desfavorables no poden ser retroactives. En canvi sí que haurem d’estar d’acord que les manifestacions cada cop més agressives realitzades en el context de l’actual crisi econòmica es poden veure limitades més enllà del que ja està regulat en l’anomenada llei mordassa, la versió del PP no derogada pel PSOE de la llei de seguretat ciutadana.

Però pel que fa a l’essència del delicte en qüestió, mirant enrere en relació amb l’abast de les manifestacions i els actes de desobediència enfront de la policia d’aquells dies del 2017, sí que hauríem d’estar d’acord en una cosa: emmarcats en el debat i votacions produïts al Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre d’aquell any, tota l’acció política té el seu origen en una de jurídica, les lleis de desconnexió. La voluntat aleshores no era alterar l’ordre públic, sinó trencar l’ordre constitucional, de manera que s’hauria de dir que la qualificació del delicte com a sedició, proposada majoritàriament des de la fiscalia i acceptada majoritàriament pel Tribunal Suprem, era equivocada, i que la de rebel·lió, ni que sigui entesa en el grau de temptativa, resulta més acceptable des del punt de vista dogmàtic.

En resum, si s’ha d’entendre raonable la teòrica argumentació de Sánchez sobre una harmonia europea entorn dels delictes contra l’ordre públic, també és cert el que diuen els que s’escandalitzen, que ho fa per salvar els independentistes encausats i el seu govern de coalició. I de fet ho farà. A qui potser ningú vol salvar és als que encara no han estat jutjats i són fora. Podran acollir-se als beneficis de la reforma o seran jutjats en raó d’un no reformat delicte de rebel·lió? Si fos així, la jugada per a Junqueras fora rodona: potser ell podria tornar a presentar-se a les eleccions, si s’entengués que, reformada la sedició, la pena d’inhabilitació no se li pot aplicar com a condemna complementària; però qui per sempre hauria de ser fora, si no vol enfrontar-se a un judici de resultat incert seria Puigdemont, i la resta dels que no tornen. No sabem si el càlcul dels dos futurs socis del tripartit a Catalunya, amb l’ajuda inestimable dels comuns, arriba a tant, però en tot cas segur que a la ment de Pedro Sánchez es podria configurar una opció d’aquesta mena. Game over? Doncs rebel·lió.