Opinió

Tribuna

Mentides

“Si els mitjans de comunicació no són creïbles, si als científics no cal escoltar-los, si n’hi ha prou amb el que digui el líder, la democràcia mor

L’altre dia una neboda meva va caure anant en patinet per una plaça dura i es va obrir el genoll. A les urgències de l’hospital li van cosir la ferida i li van donar antibiòtic. O el que van dir que era antibiòtic. Perquè potser era una altra cosa, qui sap si per controlar la seva voluntat. La seva mare no va arribar fins l’endemà, perquè estava en una conferència a Nova York. Sembla que per la finestreta de l’avió no va veure en cap moment dels set mil quilòmetres que va recórrer que la Terra fos corbada: traieu-ne vosaltres mateixos les conclusions. Que els científics oficials diran el que vulguin, però de la meva cunyada me’n refio perquè té bona vista i no és mentidera. I mentre berenàvem ens va explicar que va passar per la Zona Zero i un company de feina li va comentar que s’han gastat una milionada terrible per mantenir aquesta farsa quan tothom sap que va ser el mateix govern nord-americà qui ho va organitzar tot. Llavors el meu home li va etzibar amb un mig somriure: “I què, t’has trobat l’Elvis passejant pel carrer del bracet de la Marylin?” Ella se’l va mirar malament i li va dir que si ell vol ser un xaiet que es creu tot el que ens volen vendre, ja s’ho farà, però que a ella li agrada anar més enllà.

Aquesta història és inventada, com ja deuen haver endevinat, però algunes de les teories conspiratives que conté, i el negacionisme, semblen cada dia més esteses, o potser és que es mostren amb més desacomplexament. La idea que Elvis encara és viu ens pot fer riure, però darrere de la defensa del terraplanisme, el creacionisme o el dubte sobre el valor de les vacunes provades científicament hi ha una tendència perillosa promoguda moltes vegades per interessos particulars.

Recentment el programa Sense ficció de TV3 va emetre Negacionistes del canvi climàtic. En aquest documental que els recomano s’explicava fil per randa com va ser el procés que va anar des del descobriment del greu problema que tenim, i que d’entrada va assumir tothom –fins i tot Thatcher i Bush– a com es va crear el dubte i com es va aconseguir que persones tan influents com l’expresident dels Estats Units Donald Trump es convertissin en activistes del negacionisme climàtic? Què va provocar aquest canvi de plantejament entre els líders més conservadors? No és pas que hagin sortit nous descobriments que facin replantejar la teoria inicial. El canvi de posició va néixer en uns despatxos on no hi havia absolutament cap científic sinó una colla d’empresaris petroliers. Molt preocupats per la disminució de beneficis que els podia comportar el canvi de polítiques energètiques, aquest grup va traçar una estratègia destinada a sembrar el dubte. Van contractar comunicadors experts i persuasius –sense coneixements científics– i els van llançar a les tertúlies televisives en una campanya agressiva que va resultar molt eficaç. També van intentar influir en àmbits acadèmics i polítics per protegir els seus interessos. I van aconseguir que molta gent de bona fe els comprés les mentides.

L’avís sobre l’amenaça del canvi climàtic es va fer públic el 1973. Per culpa de la ingerència dels empresaris petroliers s’han perdut uns anys preciosos per revertir o almenys frenar la situació. Però no és l’únic que s’ha perdut: normalitzant aquests mètodes tan poc ètics han fet disminuir el prestigi de la ciència i la importància del rigor informatiu. És clar que la mentida no és nova: fa dècades que hi ha gent que afirma amb teories estrambòtiques que el valencià i el català són llengües diferents, i no són poques les persones que defensen que mai s’ha trepitjat la Lluna. Però segurament mai com ara havien tingut tanta facilitat per difondre’s i, per tant, d’impactar a gran escala.

El 2016 Trump va anar un pas més enllà popularitzant l’expressió fake news per referir-se a les notícies que no li convenien. Amb aquesta etiqueta, repetida mil cops i adreçada als mitjans més seriosos per desacreditar-los, defensa que la realitat és qüestió d’opinió. I si els mitjans de comunicació no són creïbles, si als científics no cal escoltar-los, si n’hi ha prou amb el que digui el líder, la democràcia mor. No només als Estats Units sinó allà on arriba Instagram, Twitter i Whatsapp. És a dir, a tot el món.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.