Opinió

De set en set

Cuques de llum

El 2 de novembre de 1975, un dia de Difunts, Pier Paolo Pasolini va morir assassinat a la platja d’Ostia. Fa poc, doncs, va fer-ne quaranta-set anys, i aquell mateix dia, com potser va passar en altres llocs i en la memòria d’algunes persones, la sala La Planeta, de Girona, va recordar Pasolini: en aquest cas, sobretot el poeta i també el cineasta, amb una lectura dramatitzada de textos i la projecció de fragments de films. Recordem Pasolini per la potència poètica de la seva obra i pel seu pensament combatiu que, encara que sobretot apuntés contra la política italiana de l’època, manté una vigència esfereïdora: com si el pas del temps confirmés allò que va detectar amb una lucidesa cada cop més pessimista.

El cas és que fa uns dies hi vaig pensar mentre passejava vora uns arrossars. Se’ns va fer fosc i vam veure com fosforejaven unes cuques de llum. Aleshores vaig recordar “la faula de les cuques de llum” que Pasolini va exposar en un article publicat al Corriere della Sera l’1 de febrer del 1975. Hi diu que, als últims anys seixanta, les cuques de llum van desaparèixer dels camps del seu país amb la contaminació industrial de l’aire i de les aigües. El text, que he rellegit, és complex. Només diré que Pasolini parla del buit del poder polític al seu país: la Democràcia Cristiana encara feia veure que manava, però el veritable poder ja era en mans de les multinacionals, com ha passat a tot arreu. Pasolini no va fer més que dir-ho: les formes de producció destrueixen el món i el consumisme és el totalitarisme que abracem. Tanmateix, costa renunciar a l’esperança. Potser per això ens alegra una cuca de llum: una visió efímera del meravellós a la qual ens arrapem com a una il·lusió de resistència.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.