Opinió

L’Amargant es jubila

En 35 anys a la Diputació ha conegut nou presidents, s’ha creat enemics i ha estat temut

Dimecres vinent, el 9 de novembre, el cap de protocol, premsa i comunicació de la Diputació de Girona, Josep Maria Amargant i Codina, fa setanta anys. I es jubila. De fet porta mesos dient que ho farà i ja fa setmanes que formalment ha deixat el dia a dia, tot i que la seva ombra allargada encara hi és ben present. Potser sí que molta gent respirarà alleugerida. L’Amargant no és d’aquells de mitges tintes. Hi ha gent que l’odia i altra que el tem. I també n’hi ha que l’estimen i saben que el trobaran a faltar. Porta 35 anys llargs a la Diputació, on va entrar com a home de confiança de Josep Arnau. Ha estat al seu lloc amb nou presidents diferents. Els presidents i els diputats han passat i ell sempre ha estat allà, fins i tot quan semblava que se’l volien treure del damunt. Va aguantar. Parla bé d’algun president, no de tots. A les Mosques de la Comunicació li vaig fer la broma que tindria feina traslladant expedients i dossiers, i era això, una broma, però l’Amargant té una privilegiada memòria pel que vol i una dosi de mala llet inaudita que ha sabut utilitzar quan li ha convingut. De fet ha estat alt funcionari, càrrec de confiança i sindicalista tot en una. I la seva llengua afilada només és comparable a la mala bava que gasta quan escriu articles. És evident que s’ha creat molts enemics, i ho sap, però sempre ha semblat que se li’n refotia. Sap moltes coses, i la informació, ben administrada, li ha servit per tenir poder.

Podria explicar anècdotes, certeses i mitges veritats. En té moltes, algunes delirants, altres penoses, que ens retraten com ha estat la política de la transició fins als nostres dies. El meu Amargant, però, és el paio de 21 anys, ja amb el cabell curt ben pentinat, vestit de manera impecable i sempre intrigant, que vaig conèixer quan jo en tenia 16 i vaig entrar a Ràdio Girona. L’emissora degana, allà on ell es va estar gairebé divuit anys i on durant onze vam coincidir. Vam riure, vam fer alguna trapelleria, vam fer ràdio i ens servia per guanyar-nos la vida. L’Amargant va ser un locutor excel·lent i divertit, modern, que va compartir micròfon amb la Francina Boris, la Maria Jesús Medina, en Salvador Carral, en Narcís Carreras i tants d’altres, entre els quals els d’esports. La Francina posava sardanes i ell, en Barry White i en Joe Cocker. En sap molt, de música. Ara tindrà temps per escoltar-ne. Descansa, Amargant!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.