Opinió

opinió

Coi de...

La imatge de la ciutat no s’ho pot permetre, ens excusem

Qui de nosaltres, en algun moment, caminant per la ciutat, no s’ha trobat persones que jauen a terra sobre un edredó, o un cartó o fins i tot un matalàs! Persones de les quals no sabem gairebé res més que la seva presència, i que esquivem com qui esquiva un paper, un entrebanc o una bicicleta mal aparcada. Si no les ignorem del tot, quina és la mirada que els dediquem? Segurament molts hem tingut el desig sobtat de renyar-les. La imatge de la ciutat no s’ho pot permetre, ens excusem. O, com és que l’Ajuntament no hi posa remei? Per què no se n’ocupa qui se n’ha d’ocupar? Però la pregunta és: qui se n’ha d’ocupar? Les trobem al matí dormint, al migdia voltant per la ciutat i a la nit al portal de casa. Moltes vegades incapaces de mantenir-se dretes i arrossegant un gran pes. I no em refereixo a totes les pertinences que han de carregar dia rere dia, perquè és el seu bé més apreciat. Qui els estima, a ells? A qui estimen? D’on venen? Què esperen de l’aire que respiren? Com em miren? Quin és el seu nom? Què han viscut? On són els seus amics, els seus pares, els seus fills? I quan sortim al matí de casa, dutxats i empolainats, després de passar la nit escarxofats al llit, ens trobem amb les restes del que ha estat una altra miserable nit per a aquell que ha dormit a l’entrada del bloc, o fins i tot, de vegades, les seves restes biològiques. Ningú els vol a la porta de casa. Si podem, els foragitem perquè traslladin la seva improvisada llar a la porta dels veïns. I fins aquí. Cadascú amb els seus sentiments, els seus pensaments i les seves reflexions mentre llegeix aquestes línies. Perquè és evident que no ho podem obviar, no ho podem ignorar. El que no sabrem mai és a qui ens hi trobarem, perquè la vida no ens tracta a tots igual. Les crisis econòmiques encadenades, les guerres atroces i els desequilibris socials del nostre món, l’egoisme del sistema, ens posen a tots en la mateixa casella de sortida. Del que sí que podem estar segurs, és que tots agrairem que amb els nostres impostos es faci un esforç, segurament un gran esforç, per trobar una solució. I no només amb el suc dels nostres impostos. Cal col·laborar de forma activa amb el munt d’entitats que de manera voluntària assumeixen la responsabilitat que nosaltres som incapaços d’assumir. Val a dir que de feina se’n fa, però ben segur que se’n pot fer més i millor. Perquè, ara per ara, no és suficient. Perquè ho vivim, perquè ells ho viuen cada dia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.