Illa no canvia cromos

Molt posat en el seu paper de futur president de la Generalitat que ensuma per obra i gràcia del mal cap i mal fer dels dirigents independentistes, Salvador Illa jura i perjura que això dels pressupostos no va de canvi de cromos, que no va de tornajornals que deia l’àvia Neus. Diu que ell no canvia cromos, que no li agrada. Potser no, ves a saber, però bé que li va quadrar que l’any passat en un canvi de cromos que passarà als annals de la ciència política i la ciència de la comunicació sortís Ernest Maragall a menjar-se públicament tot el que un polític es pot menjar a la vista dels ciutadans i obrís camí al pressupost 2022 de Colau i Collboni. No li va fer cap fàstic a aquell canvi de cromos anunciat sense cap pudor. “No els vull, però m’hi obliguen.” A mi tampoc m’agradaven les faves ofegades, però quan l’àvia Neus en tenia a l’hort, si no me les menjava per dinar, les tornava a tenir al plat per sopar. “I si no, un volt a la taula”, deia. Si els hi posen al plat com a mi m’hi posaven les faves ofegades, Illa canviarà cromos i, si ve d’aquí, regalarà àlbums. És el que pertoca al líder regional d’un partit amb obediència deguda a la capital de l’imperi. Encara pintarem la mona tots plegats durant alguns dies més, però, a gust o no, Illa es fotrà les faves a cremadent tan bon punt els hi serveixin. Si són soles, soles. Si són amb pèsols, amb pèsols. Amb la quantitat de botifarra negra, cansalada, marduix i alls tendres que els hagi vingut bé.