La pell de la ministra

Vaig bescantar Raquel Sánchez quan la van nomenar ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana perquè quan es va acomiadar del ple de l’ Ajuntament de Gavà va recórrer a la idea aquesta que causa furor entre els personatges públics, o els que els escriuen discursos i sermons, de dir que s’hi deixaran la pell. Escrivia, i ho mantinc, que m’angunieja aquesta moda. M’esgarrifa a l’estil de sentir petar els dits o cruixir les dents, però molt més. No cal que s’hi deixin la pell. Ni que ho diguin. Tampoc no ho faran. I si ho fan no els haurien d’haver donat el càrrec, perquè no estan bé de la terrassa. Que facin coses normals. Que facin la feina. Que siguin honestos. No cal que s’hi deixin la pell. Ja en faríem prou que no mentissin. El cas és que quan al juny es va saber que només s’havia executat un 36% de la inversió que el 2021 havien de fer a Catalunya, la ministra s’hi va deixar la pell (també ho vaig escriure en aquella ocasió) i va demostrar tenir un tremp especial per dir tantes mentides, tan idiotes, tan mal lligades, en tan pocs minuts, a tanta audiència, i que no li caiguessin les dents. Amb les xifres del primer semestre de l’any ja es veu que, com les serps, han tornat a mudar. N’han executat un 16%. No satisfeta amb això, la ministra s’ha deixat una segona pell en les mateixes mentides que es va escarrassar a explicar-nos al juny per justificar una deixadesa, una incompetència i una mala llet absolutament injustificables.