Opinió

Tribuna

Coses que costen de pair

“Nosaltres no volem ser racistes, no volem ser masclistes. I per això a vegades, quan ens ho expliquen, preferim pensar que és una exageració.

El dimarts passat vaig anar a un acte convocat per la Generalitat que es deia Passat colonial, futur antiracista, en ocasió del 12 d’octubre. Persones molt diverses, sobretot dones, ocupaven els seients que estaven disposats en semicercle al voltant de l’espai on es feien els parlaments. L’ambient era distès, alegre, gens tibat. El tema era seriós però l’espai convidava que tothom se sentís part d’aquella barreja bonica i massa poc habitual. Primer es va explicar el magnífic treball que s’ha fet en preparació de la llei antiracista que si tot va bé s’aprovarà properament al Parlament. I després es va fer una taula rodona on tres dones d’origen migrat i una dona gitana van reflexionar sobre el racisme.

A mesura que parlaven, se m’anava encongint l’estómac. Totes eren persones formades, capaces de teoritzar sobre el tema, però també parlaven d’experiències que les havien tocat de molt a prop. I feia mal escoltar com en la nostra societat, ara i aquí, es rebutja, menysté i discrimina tantes persones pel color de la pell, la religió o la seva cultura d’origen. No parlaven d’ultres sense cervell amb bats de beisbol que les haguessin agredit en un carreró fosc, no: parlaven de gent normal i corrent que no s’asseu al seu costat al metro, de l’escola amb actituds de superioritat cultural, de la botiguera del barri vigilant-les amb desconfiança, de la insistència a tractar-los diferent i no permetre’ls ser catalans de primera… El racisme no són fets casuals, no és propi de gent ignorant o malvada: forma part del sistema. Em sap greu perquè no és fàcil de pair, però és vostè i soc jo.

El feminisme ens ha ensenyat moltes coses. Una de molt important és que el masclisme l’absorbim des que naixem, que és un sistema de valors que és a tot arreu i que portem adherit a la pell sense adonar-nos-en. Que ens fa veure les coses d’una determinada manera i prendre decisions que, sense saber-ho, no són del tot lliures sinó influïdes per aquestes idees inconscients. Així doncs, el primer que podem fer per lluitar-hi en contra és prendre consciència que cadascú de nosaltres el porta a dins i anar-nos-en desfent com bonament puguem. Seria fantàstic que les agressions masclistes fossin casos aïllats. Però això només seria creïble si passés molt de tant en tant. Quan n’hi ha milers, o milions, cada dia i a tot el món, ja es veu que responen a un problema molt més estructural. A uns valors profundíssims de domini dels homes sobre les dones.

El cas del racisme és ben semblant. Tothom ha comprovat algun cop amb sorpresa i vergonya com li apareixen sentiments o pensaments de por, desconfiança o menyspreu davant de persones “diferents”. Com pot ser, si som bones persones, si som humanistes, si creiem en els drets de tothom? Quina tara tenim? D’on surten aquestes emocions? Doncs la resposta és senzilla: de tot arreu. El racisme, com el masclisme, està arreladíssim perquè han servit per bastir el sistema econòmic que tenim avui, i que implica que perquè una part del món sigui rica, l’altra ha de patir. Millor que creguem, doncs, que aquesta “altra” gent no són ben bé com nosaltres.

Però tot això, evidentment, és invisible i a més, costa d’acceptar. Nosaltres no volem ser racistes, no volem ser masclistes. I per això a vegades, quan ens ho expliquen, preferim pensar que és una exageració. Les dones de la taula rodona explicaven que quan parlaven de les discriminacions que patien, les acusaven de desagraïdes, d’estar sempre enfadades, i fins i tot d’estar boges (els sona? Es diu el mateix de moltes dones que denuncien el masclisme). No n’hi ha per a tant! No us ho prengueu tot malament! Si la cosa ja va molt bé!

Sí, algunes coses avancen. Estem veient lleis valentes que pretenen combatre aquestes injustícies. Es convoquen actes com el de l’altre dia en què es parla de memòria, de consciència i de reparació, i de no mirar més cap a l’altra banda. Però entre aquell nostre passat colonial i el futur antiracista tenim un present que encara fa encongir l’estómac.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.