Opinió

De set en set

Luxació

Quan Alícia va preguntar al Conill Blanc si l’estimava, la bestiola li va contestar que no. Després d’arrugar el front i fregar-se les mans com feia sempre que se sentia ferida, Alícia es va amoïnar demanant-se què havia fet malament perquè el conill no l’estimés ni que fos una mica. I és just per això, que no se l’estimava, per la manca d’autoestima de la noia. No sempre ens estimaran com volem, perquè la gent és així, sempre acabem ferint els sentiments dels altres, de vegades per omissió, incomprensió o conflictes amb un mateix. I si tu no et forneixes una cuirassa d’amor propi i una mínima bombolla de felicitat al voltant, els dards dels altres es faran d’acer i et destruiran. Això no significa que te la peli tot, sinó que aprenguis a gestionar tant el seny com la rauxa en una balança. Hem optat per eliminar l’art de la seducció i l’hem transformat en l’art d’ignorar, pensant que així creixerà l’interès de l’altre. Es veu que sense aclaparament i subministrant amor en dosis homeopàtiques ens comprometem a poc a poc –passant de l’altre– o ja ni ens comprometem, que la vida és molt curta i no cal cedir ni un mil·límetre a veure si te la tornen a fotre. Cada situació té la seva música, però últimament regna el silenci emocional. Ens estem avesant a veure el món darrere el vidre, armats, desconfiats, filtrats de cap a peus com si fóssim una fotografia d’algú altre amb qui no ens reconeixem. Dislocats com les plaques tectòniques, desplaçats com les masses de gel, esqueixats com el bacallà, disharmònics com molta música actual, luxats com una ròtula, els humans només som caricatures desenfocades del que un dia vam ser.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.