Opinió

opinió

Mobilitat sostenible

En ciutats petites com les de les nostres comarques no hi ha gaires excuses

Del 16 al 22 de setembre d’enguany se celebra a Catalunya, i a Girona, la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible, amb el lema Combina i mou-te (Mix and move), amb els objectius de sensibilitzar la ciutadania dels impactes negatius en el medi ambient i la salut de l’ús del vehicle, i d’impulsar l’ús de mitjans alternatius de transport sostenibles.

Aquesta mena d’esdeveniments –l’efectivitat dels quals sovint es posa en dubte– volen sensibilitzar la ciutadania per tal que prengui consciència davant determinats problemes, en aquest cas de la necessitat imperiosa de recórrer a mitjans de transport menys contaminants, per fer de les ciutats un entorn net i saludable; per convidar a la reflexió i si pot ser a l’acció; per convèncer-nos que hem de canviar d’hàbits, i ens interpel·la a tots.

És obvi, i crec que ja no ho discuteix ningú, o gairebé ningú, que a les nostres ciutats com a espai de vida de proximitat hem de canviar les coses una vegada per totes. Hem de cercar modalitats de transport alternatives; utilitzar els carrils bici de la ciutat –a desgrat de crítics i contraris–; a deixar el cotxe a casa si realment no és imprescindible; a caminar; a utilitzar la bici més enllà del cap de setmana, i a fer un ús més gran del transport públic –sens perjudici de les millores que l’administració hi ha de procurar–. En ciutats petites com les de les nostres comarques no hi ha gaires excuses per no intentar-ho: no hi ha distàncies insalvables.

Hem de reflexionar també sobre les persones que no poden desplaçar-se de manera autònoma, ni a peu, ni amb bicicleta, ni amb patinet, ni tan sols amb transport públic, que suporten discriminacions per l’únic fet de voler dur una vida normal que ni ens podem imaginar.

Poso com a exemple dos casos que han saltat a la premsa darrerament: el d’en Guiu de Banyoles, estudiant de filosofia amb dificultats de mobilitat que no troba la manera de poder arribar a la UdG amb transport públic sense haver de passar un calvari, i el cas de l’Isaac, afectat de ceguesa i advocat, qui passejant amb el seu nadó en un acte tan simple com és travessar el carrer va topar –per sort sense conseqüències– amb un camió que descarregava impunement estacionat damunt el pas de vianants. Pensem-hi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.