Opinió

De reüll

La cara B

Com els discos de vinil presents durant bona part del seu regnat, la mort d’Elisabet II també té una cara A i una cara B. La primera, l’oficial, l’hem pogut sentir aquests dies en forma d’elogis a la seva figura, des de l’ascens al tron de manera inesperada fins a la maduresa i la conversió en un punt de referència estable enmig de les turbulències de les últimes set dècades –les que van de Churchill al Brexit– i en un símbol d’unió entre les nacions que formen el Regne Unit. Però, sis dies després del seu traspàs, comença a sonar també la cara B, la menys amable, la que parla de desigualtats i privilegis, d’una fortuna desorbitada i que posa en qüestió la pervivència d’una institució anacrònica que simbolitza el passat colonial britànic que tant de sofriment va causar als seus pobles dominats. És veritat que amb Elisabet II la monarquia britànica obté les màximes cotes de popularitat, un nivell de suport que els seus successors no tenen de cap manera garantit. I és veritat que correspon únicament als britànics jutjar i decidir si volen mantenir la institució o no. Però a la resta, espectadors voluntaris o involuntaris de la cobertura informativa de la mort de la reina d’Anglaterra, ens queda el dret de confrontar les dues cares d’un long play que ha deixat de girar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.